La fraternitat cantaire

En aquella primera fornada hi havia un Santi Casas de nou anys que “no és que no se m’hagués despertat la vocació per la música, és que no se m’havia despertat cap vocació”. Métayer va aparèixer pel col·legi, la Sagrada Família, i es va presentar a les proves. Tres o quatre anys més tard ja estaria ben convençut que la música mai no el deixaria. Com així ha estat: ha passat per grups com Mordigans o Punkers Love 80’s, ha fet de promotor musical i algun pas en la producció. Tot compatible amb la feina d’educador, l’altra vocació, ha dit sovint.

També molt vinculat al cant amateur ha seguit Guillem Forné, membre en aquest cas de la segona promoció: hi va entrar el 1995, amb nou anys i com a benjamí de la coral, que no va deixar fins als 18. “Vaig recórrer totes les veus, vaig entrar com a veu blanca, soprano, i vaig ser contralt, tenor i baríton, on m’he quedat.” Més que l’interès el va arrossegar una cosa ben curiosa: en aquella època la directora feia el sorteig de regals entre els cantaires que portessin noves veus.

De malifetes i ensurts

Al contrari dels anteriors, Josep Marot, també dels del 1991, va deixar la música en sortir del cor, on s’hi va estar des dels onze fins als vint-i-dos. “No, jo no vaig continuar, que jo era dels mediocres”, diu. Ell, que va protagonitzar una de les malifetes que van deixar ben emprenyada la directora, molt més que quan es posaven a jugar a futbol sota la pluja abans del concert. Eren de viatge a Lourdes i algú li havia dit que el vapor servia per planxar la jaqueta, així que la va penjar de la dutxa amb l’aixeta rajant a tota potència: la jaqueta no es va planxar, però l’habitació i mig hotel sí que van quedar ben inundats.

Perquè d’anècdotes aquell mig centenar de marrecs que sortien de gira en van protagonitzar a dojo. I ensurts: Forné va caure desmaiat enmig del concert a la catedral de Saint Patrick de Nova York perquè, massa primmirat amb el menjar –no volia tastar hamburgueses ni altres delicatessen de l’american way of life–, feia dies que no endrapava res.

I també durant una gira pels Estats Units l’autobús es va descuidar Albert Pià en una àrea de servei enmig d’una autopista perquè el company de seient estava enfeinat amb la Game Boy: 50 quilòmetres més enllà van haver de girar per buscar-lo i el van trobar tan tranquil.

Petits incidents que finalment, diuen, els van forjar el caràcter. Estar al cor “ens va donar capacitat de ser autònoms dels de ben petits, i pensem que allò que un nen agafés la maleta i fes gires pel món era un concepte ben revolucionari a l’època”, afirma Casas. Qui prossegueix: “Em va donar independència, enriquiment intel·lectual i emocional, i els grans amics de la meva vida.” Entre els quals Oliver Alís, que no s’hi va estar gaire temps perquè als catorze va optar pel rugbi. Hi havia entrat als onze, procedent dels Petits Cantaires Lauredians i de les classes de música amb Daniel Areny. Coincideix amb Casas que els Cantors van ser “part de la nostra formació vital, vam arribar una colla de marrecs de famílies molt diferents i ben bojos i la Caterine ens va imposar disciplina, ens va reconduir”. De no haver passat pel cor haurien estat persones diferents? “Sí, segur; fins i tot ens va ensenyar a menjar bé, a seure a taula, a respectar els companys”, considera l’exconseller lauredià.

La descoberta del món

I van conèixer món. “Tot i que no és que féssim turisme, perquè en quinze dies teníem disset concerts i disset assajos”, recorda Alís. Però allotjar-se a cases de famílies que els rebien a cada poble, ciutat, per on passaven, els va obrir els ulls i la ment, coincideixen tots. “Vas creixent, vas coneixent altres cultures, gent que viu molt bé i d’altra que no tant però que igualment t’obre casa seva i t’ofereix llit i un plat a taula”, recorda Marot, per qui el primer gran xoc cultural va ser la sortida a l’illa Guadalupe, diferent a la vida pirinenca. Moltes vivències. Tantes, reconeix Casas, “que quan ens ajuntem millor que no hi hagi ningú de fora, perquè el deixem ben fart”.