Objectiu: la felicitat

Però tornem enrere. La família el-Bachiri va arribar a Andorra a la dècada dels vuitanta. El pare, un forner de Melilla fill de duaner, buscava una vida millor per al clan. Però les coses al nou país també es van girar en contra. Una crisi amb les conseqüències de sempre per als de sempre. Van sortir endavant gràcies a la solidaritat. També dels de sempre, els humils, no els poderosos. En el seu cas, de gent com Teresa González, que va aixoplugar l’Omar i un germà a casa seva i amb qui van crear un lligam quasi familiar: bona part dels dos llibres, diu el psicòleg i escriptor, els ha escrit al bar Lugo, a Encamp, que regenta aquella quasi mare adoptiva. “Per això jo no em queixo a la vida, i és d’això del que parlo als llibres, de superació.”

No sols va haver d’enfrontar contingències econòmiques. Coses pitjors: de petit, al col·legi, li dedicaven epítets tan afalagadors com moro de merda. No es va acovardir: va fixar la mirada en Jean-Claude van Damme i va convertir l’admiració en exemple. Amb no poc esforç i entrenament, el-Bachiri és avui un tros d’home a qui difícilment hi haurà cap valent que s’atreveixi a tossir-li a la cara. També és cert que la genètica li juga a favor: un dels avis va formar part d’aquella temible guàrdia mora de Franco.

‘Bullying’ i ‘mobbing’

La mala experiència escolar també li servirà per transformar la vivència en informació potser útil per als altres: serà la base del tercer llibre, ja en procés, que se centrarà en el bullying escolar i el mobbing laboral, dues formes del mateix maltractament. I de la baixa autoestima de la víctima, que pateix el que l’autor denomina indefensió apresa i efecte Pigmalió. “Això comença a l’escola, on el professor agafa mania a un parell de nois, els deixa darrere, i ells acaben creient-s’ho i convertits en els pallassos de la classe”. Seran coses, però, en què s’endinsarà en el tercer treball. “No vull que els meus llibres siguin un copiar i enganxar, sinó que em baso en casos reals, que m’han explicat.”

De moment, però, el-Bachiri està immers en la promoció dels dos primers. Vivo como quiero el presentarà dijous vinent a la Biblioteca Nacional-Casa Bauró i després li servirà de base per a un seguit de xerrades a les quals ha estat convidat en diferents espais de Catalunya i el sud de França.

I què explica a Vivo como quiero? Doncs coses com que “l’actitud és tot i és una cosa que ningú no pot comprar”. Es pot modificar i canviar de vida quan cal? “Absolutament, només cal respondre a dues preguntes: què he de fer i com”, diu. Amb una consideració: “La baixa autoestima és origen de molts mals socials, perquè fa la gent desconfiada, negativa.” És clar que “tampoc no cal tenir-la gaire elevada i anar molt sobrat, s’ha d’estar tot just al mig perquè no cal demostrar res”.

Aquí entra un altre dels temes del segon llibre: el de les aparences, voler ser. “Els diners són per donar-te serveis, per comprar-te temps, però no has de ser esclau de les coses”, recomana.

Però tenir-ne, de calés, reconeix que és important. Per això gosa endinsar-se en alguns consells financers, no ja per estalviar, com al primer volum, sinó per invertir. Amb quina base, perquè de formació en economia no en té? “És que no és qüestió d’economia sinó de psicologia”, assegura. Ho exemplifica amb el costum, molt propi d’algunes cultures però més allunyat de la nostra, de regatejar el preu de les coses. Sigui una hipoteca, el cotxe o la fruita al mercat. “Si et vols comprar un pis, has de marcar el preu que vols pagar, però has de deixar que sigui el venedor qui hi arribi, perquè pensi que ha vençut”, aconsella.

Així, amb una mica de saviesa per tractar els altres i per aprofitar al màxim els recursos econòmics propis –“Els diners no et canvien, només potencien el que ja ets”– s’aconsegueix creuar la línia entre la infelicitat i la felicitat.