Reportatge
'El Quixot', contra l'estupidesa
L'hispanista Javier Salazar oferirà dues conferències en el 400 aniversari de la mort de Cervantes
'El Quixot', contra l'estupidesa
La suposada catalanitat de la novel·la de Cervantes, aquesta teoria segons la qual l’autor n’hauria escrit una versió original en català que les autoritats de Madrid van obligar a destruir per traduir-la al castellà, és un “total disbarat”, segons Salazar, que és doctor en filologia hispànica, investigador, professor tutor de la UNED i membre de l’Associació Internacional d’Hispanistes i que dijous impartirà a la Llacuna, convidat per la SAC, la conferència Lecturas del Quijote, del siglo XVII a nuestros días. L’endemà serà l’encarregat de pronunciar la ponència inaugural del curs de la UNED, a la Seu.
Que les teories estrambòtiques al voltant de Cervantes sorgeixen no sorprèn Salazar. De fet, recorda, sempre n’hi ha hagut: “Hi va haver un senyor que deia que era de Puebla de Sanabria i un altre que va ser un jueu camuflat i que tota la novel·la té un missatge cabalístic.” El cas és que fins ara ningú no els havia prestat més atenció de la que es mereixien. Però ara les coses han canviat i, es plany l’hispanista, “és preocupant que se’ls dediqui una plana sencera a La Vanguardia o un programa al Canal 33”.
Donar pàbul a teories tan científicament inconsistents, adverteix, “resulta contraproduent per a la cultura catalana, perquè farà la impressió que no tenen una literatura pròpia i que s’han d’apropiar d’altres” i per això recorren a la suposada catalanitat de santa Teresa o El lazarillo de Tormes.
Humanitats malparades
Però el que sembla que dol particularment al professor és el mal que s’està fent a les humanitats, ja últimament tan malparades a l’ensenyament. “És que acaba semblant que la literatura no és una ciència seriosa, sinó un passatemps en què tot s’hi val.” Sembla, arremet de nou, “que les lletres són pseudociències per a senyoretes avorrides”.
I de la identitat de Cervantes, insisteix, no hi ha cap dubte: hi ha muntanyes de documents que l’identifiquen, mentre que de l’existència d’un suposat Servent valencià i la seva relació amb el Quixot no hi ha res. Cap base, prova o testimoni seriós. De fet, puntualitza, “quan volem determinar si una teoria té o no valor científic només hem de veure on es publica, perquè per sortir a una revista científica seriosa ha de passar controls de qualitat, mentre que aquestes opinions absurdes només tenen la validesa de les autopublicacions o la repercussió en mitjans locals”.
Salazar no té gaire clar que valgui la pena gastar temps i saliva a rebatre idees tan absurdes. Així que a les conferències previstes no traurà el tema a menys que li preguntin. A la que impartirà a la UNED se centrarà en els estudis i aportacions dels bibliòfils catalans a la novel·la i glossarà els dos capítols que es desenvolupen a Catalunya i que són “una petita crònica dels successos de l’època, amb els problemes polítics més candents, com ara l’expulsió dels moriscos o el bandolerisme”. També analitzarà aquesta part de la narració des del punt de vista literari: és aquí, en arribar Don Quixot i Sancho Panza a Barcelona, on són conscients que s’han convertit en personatges d’una obra literària d’èxit, la primera part, ja publicada. Tot un joc metaliterari.
A la xerrada organitzada per la SAC, també al voltant del 400 aniversari de la mort de Cervantes, Salazar recorrerà les diferents lectures que, al llarg del temps, s’ha fet del text. Des de ser considerat un simple entreteniment còmic, a la seva època, fins a la veneració iniciada pels romàntics o la visió d’Unamuno com a símbol del fracàs del projecte espanyol. I l’enorme corrent de lectures i relectures al segle XX: “És un llibre que no té un sentit unívoc i per això s’hi fan voltes a la recerca de la veritat definitiva.”
Relectures i versions, com la recent traducció d’Andrés Trapiello al castellà actual. Tota una “pèrdua de temps” i que va en contra del valor de la novel·la com a testimoni de l’estat del castellà a la seva època.