“Hi ha qui veu la vida en blanc i negre i amb música del NO-DO”

És vostè també un producte de l’educació franquista?

Doncs no, puc dir que vaig tenir la sort, com altra gent de la meva generació, de tenir uns pares molt intel·ligents que van saber deixar de banda aquella deseducació i no transmetre-la als seus fills. A banda, la meva mare, que va néixer a l’any 1926, va anar a la millor escola que hi va haver mai a Catalunya, a l’època de la República, l’Ateneu Igualadí. Exemplar i que els pedagogs diuen que no s’ha superat.

O sigui que per a vostè res de clatellots.

Ni un, no en vaig rebre ni un, mai, i mira que m’agradava xer­rar, a mi. Però si m’havien de castigar eren càstigs molt pedagògics. Em deien “Bertran, para mañana, dos lecciones”. Jo em vaig escapar de l’educació franquista perquè a la meva època ja depenies molt de la ciutat, l’escola i el mestre que et tocava. Jo vaig anar a les Escolàpies d’Igualada, uns religiosos molt cultes. I les classes les fèiem en castellà però al pati jugàvem en català sense problemes. A casa em van educar amb disciplina però en llibertat, com deia Pere Quart.

O sigui que fent l’obra pensa “de la que m’he escapat!”.

Exactament. La gent gran la veu no com un trauma, perquè ho fem a través dels ulls de nenes, dels ulls de la innocència. Si ho féssim a través d’adults seria un drama. Però les nenes tenen coses que fan riure molt, així la gent ho viu com una catarsi, expulsen fantasmes. Va ser una època opressiva, fosca i terrorífica, però també hi va haver una part de llum. Perquè els nens tenen una lògica particular, una manera d’extreure’s de les situacions. Perquè a aquella escola el que s’ensenyava i com s’ensenyava era aberrant.

Però ha deixat empremta.

Sí, lamentablement encara hi ha qui veu la vida en blanc i negre i amb la música del NO-DO. Coses com la violència masclista, que el franquisme va apuntalar, amb aquella diferència d’educació entre nens i nenes.

Sobre això volíem preguntar, perquè aquesta és la continuació d’‘El florido pensil (nens)’.

L’educació als nois anava en la línia d’imposar, manar, d’ensenyar-los que ells tenen la força bruta, ells porten els pantalons i ells manen. En el cas de les nenes, tot era una tasca moralitzadora. Les dones estaven destinades al matrimoni, a la casa, a formar els futurs homes que portarien la nació. I les poques dones del règim que parlaven, com la Pilar Primo de Rivera, t’inculcaven que havies de ser sotmesa i submisa. Deien unes coses! Aquesta, per exemple, també deia que les dones no tenim talent creador. ¡Unes barbaritats! Quan t’ho mires de lluny sembla la dimensió desconeguda. I no fa tants anys, eh!

Ha seguit, per cert, la polèmica de l’estàtua de Franco al Born?

Mira, ens hem posat d’acord, perquè jo també hi pensava, mentre parlàvem.

És que és obvi, és obvi.

A mi que em perdonin, però jo pensava que ni tocava ni era el lloc oportú. Una exposició pot servir per a una reflexió, és clar, per dir que una aberració com aquesta no s’ha de repetir mai més. No dic que no. Al contrari, quan hi ha hagut genocidis s’han de fer evidents perquè la gent no oblidi mai. Mira el Churchill quan van entrar als camps nazis, que va dir que sobretot es fotografiés tot, tot, perquè si no després ho negarien. O l’arxiu de l’Steven Spielberg perquè no s’hi tiri terra a sobre. Com va dir la germana de Puig Antich, no és rancúnia, sinó desig de justícia i dignitat. Però l’exposició aquesta és una mostra de poca vista i poc encert, col·locant-la en un lloc tan emblemàtic. Vull pensar que no està fet amb mala intenció però era una provocació i es va girar tothom en contra. I al final ha estat un gag darrere l’altre: primer amb un cap de porc, la bandera de l’orgull gai i, al final, tirada per terra.

I no li sembla justícia poètica?

Home! M’agrada veure-ho així. Ho ratifico. Sí, exactament. Haurien pogut anar amb una grua i trinxar-ho però no, van anar fent actes fins i tot teatrals, metafòrics: li faltava el cap i com que va ser un assassí li posem un cap de porc. Sí, trobo que va ser un acte de justícia poètica.

Tornant a l’obra. Imaginem que hi ha gent que se us ha atansat i explicat històries viscudes.

A mi una de les que em va impactar més va ser la d’una parella amiga nostra, valencians, que es van sentir reflectits amb un moment de l’obra que hi ha una nena que li diu a l’altra que ella no té pare, que és a França, que va haver de marxar per roig. I la meva amiga va explicar que va viure aquella escena i que en arribar a casa va preguntar a la mare “oi que el pare és normal?”.

Escolti, vostè que abans de ser actriu va treballar en una caixa d’estalvis, això del sector bancari ho veu més de comèdia o de drama?

[Riu] Doncs, home, com que m’agrada la comèdia, tiraria per aquí, perquè hem viscut situacions rocambolesques, de dimensió desconeguda, però és cert que ha provocat veritables tragèdies.