Reportatge
Bosque versus Bosque
El titular d’aquest reportatge és un plagi. Si més no, un préstec amb permís: seria el títol d’una futura exposició dels Bosque, pare i filla. Abans, han treballat colze a colze –i amb alguna petita disputa artística– en el gran mural de la façana del comú de la capital.
Bosque versus Bosque
Diu Samantha Bosque que quan era petita i la gent entrava i sortia de l’estudi del pare, Sergio Bosque, i preguntava si no volia ser artista ella els assegurava que mai, que de cap de les maneres. Ella volia ser dentista. O antropòloga. O restauradora de quadres, com a molt. Al final es va convertir en dissenyadora i, coses de la vida, i segurament els gens, als vint anys pintava el seu primer quadre, inici d’una trajectòria que el 2013 la portava a ser una de les representants d’Andorra a la Biennal de Venècia. I que aquests dos últims mesos els hagi passat pujada a una enorme bastida pintant el mural gegantí encarregat pel comú d’Andorra la Vella. I com sol passar quan s’entra a la quarantena, deixant molt enrere la rebel·lia adolescent contra la figura paterna. Tant, que de seguida el va incorporar a la feina. No només demanant els seus consells, sinó posant-lo a pintar al costat. Així que l’obra a la qual avui –demà com a molt trigar– tindran totalment acabada té molt de Bosque filla i molt de Bosque pare, encara que sigui indissociable l’empremta de l’una i de l’altre.
Criteris tècnics
“Jo havia vingut només a ajudar, a fer un cop de mà a l’hora de quadricular, que és difícil”, explica Sergio Bosque, qui finalment ha fet molt més que mantenir-se a l’ombra. Han estat dos mesos enriquidors, de treballar junts durant hores a la bastida, de compartir criteris i fins i tot algun cop de tornar plegats al cotxe enmig d’un silenci emmurriat perquè els temperaments artístics havien col·lidit, reconeix la Bosque més jove. “Fins que vam decidir que el que passa a la bastida es queda a la bastida”, explica el veterà.
Així que van superar les diferències de criteri “per qüestions tècniques, per colors, per llums, perquè jo sóc de solucions més agressives i el pare és més suau”, diu la pintora. “Però al final aquí ningú no sabrà què ha pintat qui”, assegura el pare, que hi afegeix que el procés de treball “ha estat una mica com en els grans tallers renaixentistes, on jo seguia les seves indicacions i ella donava els últims retocs”, la mà del mestre, puntualitza. Una col·laboració al final tan enriquidora, confirmen tots dos, que dubten molt que quedi aquí. I si ja havien tingut la idea de fer una mostra plegats, la titulada Bosque versus Bosque, ara es veuen fent-la amb més raó, però un nou plantejament: res de cadascun presentar les seves obres individuals, sinó de seguir col·laborant.
Els Bosque es van endinsar el 5 de setembre a la feina de traslladar a l’enorme mur –uns 350 metres quadrats– la imatge que es veuria de la plaça Príncep Benlloch de no intervenir la casa consistorial. Un enorme trompe l’oeil de factura realista que no es podrà apreciar en conjunt i amb tots els detalls fins que no es retirin les bastides. Cosa que calculen que es pugui fer a finals de setmana.
De moment, durant aquestes vuit setmanes han tingut públic quasi fidel, que els ha anat fent un seguiment. Tenen clissat el senyor de l’anorac verd, que s’ha passat dos cops al dia per comprovar com avançaven. I alguna estudiant de Belles Arts que s’està especialitzant en pintura mural i volia plantejar-los qüestions pràctiques. O el nen que els pregunta si estarà llest per quan vingui l’àvia de visita, perquè creu que li agradarà. “Habituats a pintar a l’estudi, pensàvem que la gent ens intimidaria, però que va; només quan saps que t’estan mirant penses ‘que em quedi recte, que ara no m’equivoqui’”, bromeja Bosque filla.
“Jo mai no m’hauria imaginat que acabaria fent una obra tan gran”, reflexiona Sergio Bosque, qui té una llarga trajectòria a l’esquena sempre en els paràmetres de la pintura realista. Tècnica hiperrealista “però els meus temes tenen molt més caliu, són més càlids”, matisa, mentre mostra una de les teles recents, uns pans tradicionals de les Borges Blanques –on viu– d’una mida gens desdenyable.
Precisament, precisa la filla, va ser un llibre de la biblioteca paterna, Nuevas formas de realismo, de Peter Sager, el que la va animar a caminar per la pintura i deixar-se de rebequeries infantils. Ara ja no té por de ser només la filla de Sergio Bosque.