Armats amb un micro

Comencem per l’informàtic. Per a ell l’humor, diu, és “una manera d’alliberar adrenalina”, després d’hores i hores programant i disse­nyant projectes web. Mai de la vida s’hauria imaginat seriosament sobre l’escenari, reconeix, encara que ja havia tastat el teatre amateur a la seva ciutat. Però un dia el van reclamar com a improvisat presentador d’un concurs de monòlegs a la facultat: ell es va posar en modus Eva Hache, no es va trobar del tot incòmode i des d’aleshores s’ha atrevit a unes quantes actuacions per bars i locals quan li ho demanen.

Els nebots, matèria primera

Passar a la final d’un concurs ni se li passava pel cap. Però ho va aconseguir amb les històries dels seus nebots –una parella de bessons de deu anys–, que li van servir de matèria primera amb les seves entremaliadures. Fer riure, confessa, “és una sensació que no té preu, molt millor que arreglar pàgines web”.

Martí, valencià de Benifaió, explica que els seus monòlegs recullen els greatests hits de les seves converses, que ell no té recepta per fer riure els altres més enllà de fer servir allò que el fa riure a ell. Que és pràcticament qualsevol cosa, perquè durant l’entrevista es fa un fart de riure al seu aire. “Són les exageracions, les coses corrents que ens passen a tothom.” Però per damunt de tot, reflexiona, busca “l’angle mort, el punt zero de la moral” perquè “estem plens de contradiccions i per això es produeixen situacions molt absurdes, fins i tot bèsties”. Bèsties perquè ell les recargola. “Sí, per exemple començo a pensar com barrejar el feminisme amb la pedofília.” Això no és ficar-se en un jardí? “Ja, però aquí hi ha la gràcia, m’agrada caminar per la corda fluixa, no passar el límit però fregar-lo”, diu mentre riu.

Els monòlegs són per a Martí una sortida professional a banda del món audiovisual –“és que en acabar la carrera tampoc hi havia gaire més cosa a fer”–, en què comparteix fatigues amb un vell company d’aules i divendres competidor a l’escenari, Santamaría. “Vaig veure que els monòlegs m’oferien una altra via per crear idees i conceptes”, apunta aquest últim. Viure de l’humor li sembla complicat però plausible; de moment, comparteix el temps amb projectes per a televisions locals, alguna plataforma web, publicitat i videoclips, fins a tocar tots els pals.

Santamaría practica l’estil one liner. “El primer dia que em van dir que era un one liner vaig respondre que no, que jo sóc un paio normal.” Però ara ja sap que es refereix al tipus de monòleg on es deixen caure “bombes curtes de vint segons, sense cap tema en concret”, i en el seu cas fregant sovint l’humor negre.

Política, música, humor

Sesé, que es defineix com un “fill de l’àrea metropolitana més dura” i que ha viscut tota la vida a Cerda­nyola, s’explica assegurant que “toco moltes tecles però cap no la toco bé”. Ho diu perquè llicenciat en polítiques es dedica en part al periodisme (Directe.cat) i en part a la música, a banda de l’humor. Ha compost música per a videojocs, però també un parell de musicals: Generació de merda, que va passar pel Regina i el Poliorama i ara està al Teatre de l’Eixample, i The Felinettes, una “anada d’olla”, admet, que segueix l’esquema de Mamma Mia! però amb música de Núria Feliú i que va fer dues temporades al Maldà.

També fa d’speaker allà on el reclamin i de xouman quan l’ocasió es presenta –“sóc bastant pallasso”– i és un militant polític en favor del sobiranisme “pràcticament des de l’adolescència”. Vessants que van confluir en la creació d’un personatge, Supercat, el guardià del procés, que va fer certa fortuna a YouTube. Amb tot sumat aconsegueix guanyar-se la vida: l’estratègia de diversificar per sobreviure.