“Els periodistes ens hem de bolcar a conèixer com són els ciutadans”

El seu llibre barreja història, llegendes, ficció...

Sí, hi ha llegendes inventades en un marc històric totalment real, fruit d’una recerca que vaig fer. Em va despertar l’interès per la història de Barcelona, que és apassionant, el fet de tornar a la universitat, perquè de jove vaig aparcar la història per centrar-me en el periodisme. Ara que a la premsa hi ha aquesta crisi i jo vaig tenir dificultats i em vaig quedar sense feina ha estat el moment de repescar les assignatures pendents: la història i la novel·la, que en tenia ganes, des de jove, però les novel·les necessiten molta vida al darrere, oi?

Hi ha una pinzellada andorrana, diu, amb les històries de jueus fugitius passant pel Principat. Per què?

Crec que sobretot a Catalunya tenim poc la imatge d’Andorra com a terra d’acollida. Pel que he pogut llegir, estudiar, d’aquest tema, Andorra ha complert un paper important en aquest sentit en molts moments de la història, en què la seva situació particular de país petit amb entitat pròpia i forta entre dos països ha fet que la gent que fugia de l’un o de l’altre hi busqués refugi.

La ficció sembla ser l’evolució natural de molts periodistes.

Suposo que molta gent, com jo, arribem al periodisme amb voluntat d’escriure, de convertir el periodisme en escriptura, però després t’adones que és secundari, que el més important són les notícies: t’apassiones amb una exclusiva i a ser el primer a dir-ho més que amb el fet d’explicar-ho d’una manera fantàstica. I als diaris hi ha les presses per tancar. Aquestes coses van matant la qualitat literària que molts periodistes preteníem.

No s’està perdent fins i tot l’interès per utilitzar un bon llenguatge, correcte, sobretot en els mitjans audiovisuals?

No sé si perdent, però sí diluint. Però no perquè es perdi qualitat sinó pel ritme del periodisme, per les necessitats d’omplir cada dia un determinat nombre de pàgines, tot plegat fa que l’elaboració sigui accelerada.

Però tot això no és nou.

Evidentment, sí.

Li ho pregunto perquè vostè va tenir responsabilitats al capdavant de diaris.

Sí, però les responsabilitats no em van durar gaire. Però sí, és cert, els caps volen que els periodistes a les seves ordres ho facin tot excel·lent: que tinguin les notícies abans que ningú i les expliquin millor que ningú. Tothom ho vol tot, però a vegades la realitat no ho permet, no creus?

La gent treu partit de la pluralitat de mitjans d’informació que té al seu abast?

La pluralitat i la dispersió avui és enorme, molt més gran que quan jo participava en la posada en marxa de l’edició catalana d’El País o la fundació de Televisió de Catalunya. El món de la informació ara és un microcosmos amb moltes caselles, amb tants mitjans d’informació que és difícil dimensionar quins tenen un efecte i quins no. Si mirem les recents eleccions nord-americanes, els grans mitjans van donar suport a Hillary Clinton, que no va ser l’escollida, i això denota que hi ha certa divergència, i que augmenta, entre per on van els mitjans i per on va l’opinió pública. Potser els mitjans estan perdent la referència del públic que tenen al darrere. Ens falta als periodistes bolcar-nos a conèixer com són els ciutadans que ens envolten i no pensar tant que els podem convèncer de les nostres idees, els nostres apriorismes, sinó intentar apropar-nos a ells.

I els mitjans fan el que els diu l’IBEX-35?

Alguns dels poders tenen una influència notable en els mitjans. Hi ha hagut un problema molt greu, des del meu punt de vista: els mitjans han tingut seriosos problemes econòmics, amb la crisi de la publicitat i la d’algunes aventures empresarials que han volgut ser un món audiovisual, tenir tot l’espectre, i no els ha sortit bé. Això ha provocat uns dèficits econòmics greus i ha originat que les empreses periodístiques hagin perdut personalitat i hagin deixat entrar capitals diversos, que no tenen la voluntat d’una informació lliure i independent com a objectius últims.

Programes com ‘Polònia’ triomfen perquè necessitem riure per no plorar quan ens expliquen la realitat?

Deu voler dir alguna cosa, que volem somriure per oblidar com és de dura la vida. Això es mou en el marc de la crisi econòmica, que fa massa anys que arrosseguem, i que provoca la divergència entre les elits –econòmica i pensadora– i el ciutadà del car­rer, amb problemes cada cop més grossos i que desconfia cada dia més de les propostes que des de les elits li fan per sortir.

I amb humor es poden dir coses que d’una altra manera no.

Sí, i s’ha d’agrair aquí que TV3 permeti un alt nivell d’independència en l’humor.