La capsa de records de 'Al filo'

Álvaro es converteix en aquesta exposició en un narrador d’històries, la que hi ha darrere de cada imatge. “He tingut una vida molt divertida”, confessa l’aventurer, tot i que “la gent de Al filo hem pagat un preu elevat: jo he perdut 26 amics propers, gent que no era ni menys forta ni menys intel·ligent, només va tenir menys sort”. Entre ells, personificant-los i com a homenatge “a la gent que es va quedar pel camí”, figura Míriam García Pascual, una de les escassíssimes figures humanes distingibles en aquestes instantànies que plasmen la immensitat de la Terra i la petitesa de l’home. Se la veu escalant les gorges del Verdon amb Mónica Serentill. Són les dues úniques figures reconeixibles en un conjunt de paratges on “no hi ha més protagonista humà que petits punts que apareixen en espais que semblen ofegar-te per la seva enormitat”.

L’amenaça al planeta

I si la mostra recorda els homes que s’han deixat la vida intentant recór­rer la Terra, també apunta a com “l’estupidesa i la imperícia de l’ésser humà” amenaça el planeta: el glacial Perito Moreno en plena desintegració és protagonista d’una altra de les instantànies triades. “Malgrat tot, la Terra seguirà girant i d’aquí a un temps canviarà l’eix i els gels tornaran a cobrir Londres, Nova York i París”, anuncia l’aventurer.

Abans que les prediccions es compleixin, l’expedicionari madrileny i el seu equip s’han aventurat en els llocs més complicats i perillosos, dels volcans més amenaçadors als deserts i els gels polars. A Xile es van llançar –el primer cop que es feia– des dels volcans de la llacuna del Negro Francisco. Això de tenir els peus sobre terra ferma és una fal·làcia, apunta Álvaro, “perquè de fet vivim sobre un sòl inestable, dinàmic, en transformació contínua”.

Les muntanyes van ser l’hàbitat natural de la gent de Al filo. El Nanga Parbat, per exemple, la munta-nya més llegendària amb els seus 8.125 metres, la que s’havia anomenat la muntanya del destí, o amb el més descriptiu nom de la muntanya assassina, es va convertir en “una de les més amables per a nosaltres”, on no van patir mai cap accident. O el Gasherbrum IV, que seria el 8.000 més difícil si no fos que es queda uns 75 metres per sota d’aquesta cota. Tot i així, és una de les més belles de les reflectides a la mostra, considera Álvaro, i ha estat escenari de grans gestes, començant per la de Bonatti i Mauri, la primera ascensió al seu pic, el 1958. Al primer, Álvaro el va arribar a conèixer i, diu, “simbolitza el millor de l’alpinisme l’ètica i l’estètica”.

També hi ha, a la sala del museu lauredià, imatges plaents que amaguen com de canutes les estaven passant, com la del desert de Taklamakán (Xina), on no veien la sortida mentre els camells agonitzaven de set. O la de l’iceberg a la deriva a la Península Antàrtica: la bella imatge no revela que els expedicionaris no trobaven on desembarcar.

Álvaro s’ha jugat el coll per captar jocs de colors, com al barranc Bras Rouge, a l’illa de la Reunió. O relata rescats al límit amb un helicòpter endinsant-se en un pou per una companya “trencada en vint trossos”. Es va refer, però, i temps després escalava un 8.000 i travessava el gran Mar de Sorra egipci.

UN REFLEX DE COM HA CANVIAT EL MÓN

Algunes de les expedicions que van protagonitzar els de Al filo ja no serien possibles avui, es plany Álvaro. Per exemple, la del desert de Taklamakan (que vol dir quelcom tan descriptiu com si vas no tornes). Tres-cents mil quilòmetres de sorra de ressonàncies mítiques des dels temps de Marco Polo que l’equip del madrileny va travessar pel bell mig, amb trenta camells, i que va ser “una de les aventures més maques”. Avui ja no hi ha aventura: els xinesos han construït una carretera. Cada cinquanta quilòmetres hi ha una caseta amb gent ocupada d’escombrar la sorra.