“Amb un mes a la ciutat en tinc prou: sou gent avorrida”

Molt evident: però què impulsa algú a jugar-se la crisma? Bogeria, ambició, curiositat?

Deien els clàssics que als aventurers els mou la glòria, la fama i les riqueses. Ja es veu que en el nostre cas, no. Però els genetistes parlen des de fa cert temps que hi ha un gen, l’DRD4 7R, que influeix sobre els fixadors de dopamina, i sembla que qui el té més curt per equilibrar-se s’ha de ficar en embolics per generar més dopamina. No és que neixis predestinat, però en un ambient adient ho pots desenvolupar.

Genètica a banda, vostè s’haurà donat arguments.

Fem moltes coses a la vida sense un perquè racional i qualsevol que s’ha enamorat ho sap. El nostre comportament és barreja de raó i emoció i una no s’entén sense l’altra. L’emoció seria un cavall i la raó, un genet: el cavall sense el genet aniria desbocat i un genet sol no aniria enlloc.

Al marge de l’aventura dels sis anys, com es va embarcar en tot plegat?

Jo hauria continuat fent la meva vida, als telenotícies de TVE, si no hagués conegut el 1978 un paio del meu club de muntanya que em va proposar fer un documental d’escalada. Aquest paio, que canviaria l’alpinisme a Espanya, es deia Manolo Martínez –li deien Muscaño, un ratolí de muntanya–, em va ensenyar els fonaments del que jo faria després. Ell deia que no hi ha res impossible, cap ruta impossible, cap muntanya o travessa, tan sols que nosaltres ens marquem fronteres. El que s’havia de fer era anar a aquells llocs i intentar-ho fins tenir l’aigua al coll, i aleshores, sí, podies tornar. Aquell documental, Dimensión ocho mil, va ser l’inici.

Ell va morir.

Poc després ell va morir als Alps i va ser el primer cop fort que vaig patir. Em va dir que la vida seria molt emocionant, divertida, però també molt trista. Va ser l’últim moment de replantejar-me si volia continuar i fer quelcom amb tanta incertesa com fer el primer programa d’aventura de la televisió a Espanya. No sé per què vaig continuar.

Posar en marxa ‘Al filo de lo imposible’ devia ser difícil.

Amb el temps va rebre premis Ondas i molts reconeixements, però al principi ningú no donava un duro per nosaltres i ens deien esbojarrats, que no estàvem bé del cap. Va ser més difícil començar el programa que pujar el K-2 o arribar caminant als pols. Per sort, era una època gloriosa de la televisió pública: en una setmana teatre de Lope i Calderón, Al filo, El hombre y la tierra i La clave per acabar.

Em descriu la d’avui dia.

És pura banalitat, entesa com manca de rigor intel·lectual. Però crec que el món audiovisual canvia i tindrem oportunitats per fer molt bona televisió. De fet, vénen coses boníssimes dels Estats Units, d’altíssima qualitat. La televisió de poca qualitat quedarà per a poblacions rurals, amb poc nivell econòmic i sense accés als canals de pagament.

Presentant l’exposició va repetir uns quants cops la paraula ‘bellesa’: això els mou?

Sí, crec que és un impuls de l’ésser humà. La gent de les ciutats hem perdut el concepte i per accedir-hi anem als museus i als llibres. A l’Himàlaia o a l’Antàrtida, la bellesa ens envolta, en formem part. I quan escales una muntanya en formes part.

També va als museus a buscar bellesa: és comparable?

No és comparable però no és contradictori. També llegeixo molt i m’agrada estar a casa i gaudir de les ciutats: una xerrada amb una cervesa, una pel·lícula, l’oferta teatral. Però quan fa un mes que hi sóc ja en tinc prou de vosaltres, que sou gent avorrida i monotemàtica. Mira, quan surto a una expedició llegeixo el diari a l’avió i dos mesos després, quan torno, podria llegir el mateix perquè res no ha canviat. Necessito airejar el cos però també l’ànima, en aquests llocs que tenen a veure amb la bellesa, la solitud i el silenci.

I els que no estem dotats?

Però ho hauríeu d’intentar. Molta gent s’ha autoimposat fronteres mentals. Aneu a caminar pel bosc, salteu un rierol, pugeu un turó. Si estàs bé, aleshores vés a fer trekking al Nepal.

Quan hi ha accidents terribles, com se superen, per tornar?

És que no se superen. Les absències de les persones que perdem no se superen, s’hi conviu. Hi ha un preciós poema de Lope de Vega que parla d’això. L’antídot contra l’absència és l’oblit, i no volem oblidar qui hem estimat; convivim amb el seu record mentre seguim el nostre camí. Acabo de llegir El gen egoista i parla d’això: som màquines de supervivència.

No som conscients de com de poc coneixem el lloc on vivim.

El fons del mar és un absolut desconegut, com l’interior de les coves, l’Antàrtida, les selves, els boscos de la Terra del Foc, la Patagònia, les valls profundes del Karakorum i l’Himàlaia, bona part de Sibèria, bona part del Canadà. En realitat, la població es concentra en ciutats enganxades al mar.

Si coneguéssim millor el planeta el cuidaríem més?

Sí, sobretot si tinguéssim consciència real que nosaltres som i formem part del planeta. I si manifestem que el planeta està en perill som nosaltres que, de seguir així, estem en perill. Som una espècie petita, vulnerable, fràgil.

Milions d’espècies s’han extingit i la Terra continua girant.

Hem de preguntar-nos si estem interessats a seguir a la Terra.