Reportatge
Peruga, a voltes amb la veritat
Joan Peruga es mostra juganer amb els periodistes. “El 90 per cent del que explico és veritat. Però segons com m’ho miro, el 90 per cent no és veritat.” Digui el que digui, el lector percebrà ‘Alcanadre’ com un relat de records punyents, els de Peruga i els propis.
Peruga, a voltes amb la veritat
És que des del moment que comences a escriure, a editar els teus records, tot allò que expliques ja és ficció, modifiques la realitat”, argumenta l’autor, de qui Editorial Andorra acaba de publicar el llibre més personal. Encara que per La república invisible o per El museu de l’elefant ja circulessin personatges que reflectien quelcom de l’essència de Peruga: un periodista que pul·lulava pels voltants de la biblioteca (bibliotecària va ser la seva dona), un anarquista d’origen aragonès. Aquí el protagonista absolut (o quasi) és un nen d’onze anys a qui envien a estudiar al seminari. Fill d’un pastor i “de família pobre però no mísera”, tal com marcava el reglament de funcionament del centre –rubricat pel bisbe Aurelio del Pino Gómez, confessor de doña Carmen Polo de Franco ni més ni menys–.
Precisament la trobada dels fulls rebregats d’aquesta ordinació, juntament amb velles cartes i pàgines arrencades d’un diari infantil, posaran en marxa la màquina de records de l’escriptor arran de la mort del pare, amb la qual arrenca la novel·la: “El pare ha mort [...]. L’hivern s’ha fet més evident.”
Peruga ha escrit una novel·la essencial, és a dir, on ha depurat tot allò que li ha semblat superflu, en la narració i en el llenguatge. Ha corregit i corregit i corregit. La qual cosa és sinònim d’haver tallat, esborrat, escurçat, per obtenir frases curtes i directes. “He fet un esforç de concisió” que confia que el lector li reconeixerà. Precisió lingüística però també a l’hora de buscar els detalls mínims per a l’ambientació, mínims però crucials i amb un efecte multiplicador. “He cercat allò que tingués un significat molt potent”, també en la descripció dels personatges. Una novel·la, en resum, “mesurada en una balança de precisió, una peça d’orfebreria on he volgut que no falti ni sobri res”. El lector ha de jutjar (a qui subscriu aquestes línies, amb unes quantes pàgines ja llegides, li ve de gust corroborar que així és).
Tenim, doncs, el joveníssim seminarista que torna a la memòria de Peruga quatre dècades després, amb una època que l’escriptor havia cregut arraconada per sempre, confessa. Uns temps, aquella dècada dels seixanta, en què “no us podeu imaginar la transformació bestial, vertiginosa” que vam viure, va assegurar l’escriptor en la presentació del llibre a la premsa, i que el relat pretén materialitzar en la ment d’aquells que la van compartir.
Pel relat circulen capellans, és clar. Per descriure’ls “he filat molt prim entre allò que volia dir i el que no, perquè no volia fer cap ajuste de cuentas, com se sol dir”. I hi ha també els companys de classe. Els amics amb què, entre altres coses, compartia els avorrits exercicis espirituals i aquelles tardes de diumenge que odiaven. Entre ells destaca la figura de l’Amaro. El gran amic. Potser fins i tot alguna cosa més en els sentiments que es professaven mútuament dos adolescents encara en vies d’explorar sentiments. Un procés que Peruga ha detectat sovint en la seva llarga trajectòria com a professor. És clar que en aparèixer la primera noia, el primer estiu, tot dubte es va esvair. La noia es deia Martine i era de la perifèria de París. L’estiu, el que posa fi al relat, a Sarinyena, sota l’ègida de la propietària de l’hotel Anoro, Marisa Sanz Anoro, a qui Peruga dedica el llibre per haver estat “com una segona mare”.
Són personatges reals l’Amaro i la Martine? Els ha seguit veient al llarg de la seva vida? Del primer no en sap res. “De la Martine podria, però no l’he buscat; potser ho faré”, va reflexionar l’escriptor. Que torna a jugar amb l’oient, afegint-hi amb somriure maliciós: “Però és curiós perquè no en conservo cap fotografia. Ni aquell nomeolvides.” Ja ho diu a la novel·la: “Diuen que no es nota gens quan menteixo.” Potser Enric Pociello, amic d’aquells temps que avui l’acompanya a la presentació del llibre (la Llacuna, 19.30 hores), ajuda a posar-hi llum.