Contra la vergonya futura

A l’espectacle Nadal assistirà com a espectadora, diu, però la seva participació va ser prèvia, durant el procés de preparació dels tallers que Tornero i membres del Projecte Paramythádes van fer als camps durant el mes d’agost passat i en els quals es van gestar aquests textos que ara pujaran a l’escenari barceloní. L’actriu i directora teatral andorrana va ajudar l’equip que es va desplaçar a Grècia a preparar els exercicis i activitats que van proposar en els tallers fets al camp. Tornero –amb qui Nadal va col·laborar en obres com Kabarett Protokoll, que es va presentar també a Andorra– va confiar en l’experiència prèvia de l’andorrana, que havia participat en una estada similar a Angola, amb Pepa Plana i de la mà de Pallassos sense Fronteres. Els tallers que es van centrar a formar alguns dels participants perquè ells després poguessin seguir actuant com a monitors.

Res a fer, sols esperar

Què els aporta el teatre? “Imagineu-vos, si a l’agost allò estava en un estat deplorable, com estarà ara amb el fred, i aquella gent allà durant hores i hores sense res a fer més que esperar, és una font de desesperació que pot portar-los fins i tot a la violència.” El teatre, la dansa, la música, els ajuda, considera Nadal, a realitzar una activitat creativa que els manté ocupats. “És beneficiós, és terapèutic, tant per a ells com per a nosaltres, entre altres raons perquè des d’un escenari es poden dir coses que a la vida real et farien girar la cara.”

Nadal es remet a l’argumentació de Plana per participar-hi: “Que quan d’aquí a uns anys haguem d’explicar el que ara estem vivint, quan els nets ens preguntin: ‘I vosaltres què vau fer?’, no haguem de passar vergonya, així que al final ho fem per nosaltres, per no haver de passar vergonya.” I cadascú, argumenta, hi participa amb les eines que té a l’abast: “En el meu cas amb allò que sé fer, amb el teatre, la música i la dansa.”

Dimarts passat es van iniciar els assajos i Férriz i Casamajor es van enfrontar per primer cop a uns textos “colpidors”, confessa aquest últim. Uns textos que narren vivències de primera mà, “i ja no és tan sols pel que expliquen, sinó per com ho expliquen, perquè tu com a actor els aportes pes, gravetat, però ells ho relaten com si fos una cosa quotidiana”, reflexiona Férriz. “Ha de servir per remoure consciències”, diu.

Enrolar-s’hi és considerat per tots dos com una obligació, un deute, “perquè no ens oblidem de la brutalitat inhumana que s’està perpetrant aquí a la vora”, adverteix Férriz, qui quan va rebre la proposta va considerar “imprescindible dir que sí”, per aquesta causa en concret “i perquè una de les coses contra les quals lluito és aquesta que se’ns vol imposar des de tantes bandes institucionals perquè la cultura sigui només entreteniment”.

Donar-los veu, posar-hi llum

En termes similars s’expressa Casamajor, qui veu “cabdal” obligar a reflexionar “sobre la manera com ens estem tractant entre nosaltres, que fa fàstic”. Amb tot, admet, el seu paper es limita a “posar un granet de sorra en aquesta platja immensa”, una petita aportació que consisteix “a donar veu a aquestes persones, posar llum sobre la situació d’uns éssers humans que ara mateix estan segrestats”.

En la producció de la peça teatral col·laboren diverses institucions, començant pel Teatre Nacional, que cedeix la sala gratuïtament, així com l’Institut Ramon Llull o Catalunya Ràdio.