“Que encara em pregunteu per Aída ja em resulta marcià”

Parlem d’aquesta Helena de Troia. Què hi trobarem?

És una producció de ja fa un temps però sempre que la reprenc m’estimula molt. És un monòleg on ella, que és un personatge vilipendiat al llarg de la història, explica la seva versió, mostra al públic com s’ha sentit tota la vida, i és demolidor: és un espectacle absolutament catàrtic, una experiència molt particular per a mi, molt profunda. I totes les situacions que explico noto que el públic empatitza amb elles. És un esdeveniment estrany, passa quelcom especial. I jo em quedo destrossada, destruïda, en acabar la funció.

Un monòleg com aquest és una de les experiències més complicades per a un actor?

Depèn. El monòleg és gratificant perquè el text de Miguel del Arco és superb, però ingrat perquè hi ha solitud quan treballes. Tot i que el treball t’acompanya, encara que escolten en un silenci sepulcral, però la quarta paret està trencada des del primer minut, hi ha una absoluta comunió amb el públic. Però quan tot acaba i saludes no tens a qui abraçar-te, perquè el millor de fer teatre és compartir amb els companys l’experiència vital.

Té una lectura actual, oi? Desigualtat social, violència contra les dones...

Els comuns dels mortals pensem que era una dona de bellesa descomunal que la va liar par­da, però la història, recordem-ho, està escrita per homes. Ella el que explica és el mateix que tothom ha escoltat sempre, però des d’un altre punt de vista: va ser violada i prenyada sent només una nena, i uns senyors van comerciar amb la seva bellesa i la van culpar d’una guerra quan a ella només la va motivar l’amor. Hi ha coses sobre el maltractament psicològic i físic que pot patir una dona, sobre l’avarícia, sobre la corrupció... He fet aquesta obra a l’Amèrica llatina davant d’aquelles nenes, reals, embarassades als 14 anys.

Els herois queden malmesos.

És clar, aquell símbol de la força masculina en una època en què la dona no significava res, no tenia cap valor, era pura mercaderia. Els herois: Ulisses, Agamèmnon, ella els desmunta d’una manera molt graciosa perquè Del Arco l’ha escrit com una dona molt intel·ligent.

Un personatge als antípodes de papers amb què s’ha fet popular entre el gros del públic, com Aída.

No, no tinc aquesta sensació. Bé, fa molt molt de temps que no faig televisió. De fet, la meva trajectòria professional va més pel teatre que per la televisió. La comèdia i el drama no es dife­rencien tant i jo realment faig bastants més personatges dramàtics. Potser en cine, encara que tingui més repercussió la comèdia.

I la televisió té més difusió.

Però ja dic que fa deu anys que no faig televisió i sempre que m’ho pregunteu em resulta curiós. Però entenc que sí, que la popularitat té a veure amb la sèrie o que hagi estat a les pel·lícules més taquilleres del cine espanyol, tot i que la major part del cine que faig va per altres viaranys. De fet, canvio molt de rols per no avorrir-me.

‘7 vidas’ li va canviar la vida?

No tant com això, però sí que va influir en la meva trajectòria. Jo vaig començar a treballar molt jove i mai no havia pensat a fer res audiovisual, no era un objectiu. Vaig fer 7 vidas perquè era un format absolutament teatral. Em va canviar una mica el rumb, però no a mi ni a la meva manera de fer o de viure. Sí que hi ha un abans i un després per l’exposició que et dona, la popularitat.

Costa desfer-se d’aquests personatges?

Insisteixo: em resulta marcià que em preguntis per això, perquè he fet tantes altres coses després, tan diferents. És un personatge de televisió entre els 200 que he fet.

Però algun cop vostè va dir que la televisió li ha fet molt de bé al teatre, li ha portat públic.

Pot ser que un personatge arribi més a la gent per la televisió, però no voldria que donessis aquesta informació perquè potser la gent vindrà a veure’m així al teatre, dijous, i sortirà decebuda perquè vindrà a partir-se de riure i no serà així: no té res a veure amb Helena de Troia, que és pel que vindré a Andorra. I seguir parlant d’Aída no aporta res. Enguany he estrenat cinc pel·lícules, cinc més l’any passat: hi ha més coses de què parlar.

Doncs au, vinga, anem al cine. Com s’ho fa per ‘clavar-la’ amb èxits com ‘8 apellidos vascos’?

És qüestió de sort, de casualitat. No la vam fer pensant que seria la més taquillera del cine espa­nyol. Aquestes coses passen. Tampoc ningú no havia pensat que Aída fos tan fenomen.

Cine, teatre, televisió: què li aporten?

Són tres mons absolutament igual d’importants, però amb codis diferents. El cine és el mitjà més complicat, més difícil. A la tele el repte és mantenir molt de temps un personatge i que segueixi sent creïble; això és portentós. I el teatre té la capacitat de commoure de manera immediata, és vertiginós, excitant. Però al cap i a la fi tot es tracta del mateix: fer creïble la mentida. Els actors, finalment, som uns mentiders.

La publicitat aporta sobretot diners, oi?

És clar, però també t’ho has de passar bé, i has de creure en el que dius, no tan sols són els diners, no és tan fred.