Reportatge
Patxi, creuant el Rubicó
La vida del músic en gira passa per menjar filet i dormir en un cinc estrelles un dia i per ‘agafar prestada’ una mica de llenya el següent per escalfar-se. És el que, al rerefons, explica ‘Alea Jacta Est’, el nou disc de Patxi Leiva. El presentarà dissabte, a l’Fnac.
Patxi, creuant el Rubicó
Ha trigat a arribar aquest segon disc del reusenc establert a Andorra, deu temes que presenta en un àlbum que ha editat “com si fos l’últim disc que faig”, és a dir, posant tota la carn a la graella, tots els recursos al seu abast, entre els quals la gravació a Ten Productions, l’estudi de Toni i Xasqui Ten, dos germans que han treballat per a gent com Shakira, Bisbal i Bustamante o Raimon i que han produït, mesclat i masteritzat Alea Jacta Est. També les guitarres de Marc Quintillà, músic avesat a acompanyar noms de primera fila. De moment, el cantautor ha fet una edició de mil exemplars per a Andorra, “un avançament per a la meva gent”, diu. Davant seu tira els daus, creua com Juli Cèsar el Rubicó i ja no hi ha volta enrere. Després, de cara a l’any que ve, confia en el llançament a Espanya, si hi ha sort amb el suport d’una discogràfica.
Al disc, temes nous es barregen amb alguns dels més coneguts del públic assidu als concerts, com Mantis Religiosa o El ritmo, que acompanya el cantautor des del 2011 i que va ser triat com a banda sonora de la campanya de l’Associació Contra l’Esclerosi Múltiple, amb videoclip protagonitzat pels futbolistes Thiago i Víctor Valdés. Un tema amb molta difusió mediàtica però que encara no havia tingut més gravació que una maqueta, recorda el músic. Ara li han imprès “més marxa, més empenta”, però segueix sent el mateix tema fet per comunicar amb el públic, l’autèntic leitmotiv de Leiva tan quan compon com quan puja a l’escenari.
Precisament és El ritmo la cançó que li va servir per connectar amb els germans Ten. “En Toni em va dir que li molava la meva música, que tot plegat no havia de quedar a l’ombra”, recorda el cantautor, agraït.
Leiva confia haver lliurat en aquest disc un treball “amb coses més elegants, més madures”, una proposta “amb gràcia, comercial però sense perdre l’essència”, que no deixés de sonar a Patxi Leiva. No debades, puntualitza, és un disc absolutament independent, amb tot el que comporta. “De moment l’han sentit quatre amics, gent molt propera, aquells que porto al cotxe i poden sentir la maqueta, i sembla que els ha agradat”, explica, confiant en el favor del públic per a un treball que narrativament “no té més fil conductor, més enllà del Patxi”. És a dir, que Alea Jacta Est arriba com una mena de diari personal entre línies. Començant pel tema que obre i dóna títol al conjunt: “Aquesta, que la sort està tirada, que quan acabes de fer un disc arriba un moment que ja no pots canviar-hi res més, que és el que hi ha, és la sensació que m’acompanya, i com que no sé si en podré tornar a gravar un altre, doncs en aquest ho he posat tot, tota l’energia.” Després, hi afegeix, només queda enfrontar-se a la incertesa de si gaudirà o no del favor dels que l’escoltin. Unes qüestions a les quals tornarà a Perdido, la balada que clou el disc.
Català, castellà, euskera
Vicissituds personals a banda –Los días sin mí parla de separacions– la llista de temes segueix el periple vital del Patxi que en els últims temps recorre la península (i més enllà: on el reclami) de concert en concert. Molts l’han portat al País Basc, on se sent molt ben rebut –i on solen cridar-lo per repetir als mateixos escenaris– i per això s’ha animat a concloure el tema en euskera (també en català i el castellà en què més habitualment escriu). Una frase que es va haver d’aprendre de memòria, “m’agrada molt el ritme que imprimeix, però el paio que aprengui aquesta llengua es mereix una cervesa, tu, que n’és de difícil!”
I d’anar de club nocturn en club nocturn li va sortir Quemando el aire, que parla de la vida d’una dona de la nit, una història real, passada pel sedàs de la seva sensibilitat. O Mi frente en tu ombligo, amb un pèl de sexe en clau de ritmes manouche i swing. Sons? Els que li surten, de la bossa nova a la rumba: “Jo no sóc rumbero però em surten rumbes, ni rocker però em surt rock and roll, és la cançó qui mana.”