Reportatge
Entre bruixes i gent perduda
Degoteig de propostes narratives signades –i sovint ambientades– al país de cara al Nadal: Robert Pastor presenta ‘Perdut i altres històries de les Valls’, un recull de 15 contes, mentre que Agustí Franch, en el seu ‘non stop’ particular, compareix amb ‘Wicca’.
Entre bruixes i gent perduda
És una antologia de personatges perduts i descol·locats”, diu Pastor, pel que fa al fil que embasta els quinze relats que s’encarrega de publicar Anem Editors i que previsiblement estarà al carrer la setmana vinent. Són històries que el periodista i escriptor ha anat desgranant al llarg dels últims cinc anys si fa no fa i dipositades curosament en un calaix en espera de tenir un conjunt llest per veure la llum. Bé, això i un editor disposat a posar-hi els mitjans, concedeix.
En els relats hi ha una mica de tot: un matrimoni on l’home no acaba de veure clar que hàgim entrat en la modernitat i les dones treballin, un fill que s’enfronta totalment desorientat a l’Alzheimer que pateix el pare o una sèrie de crims al coll d’Ordino, amb la consegüent investigació policial. Tots ambientats en una Andorra actual, però amb ullades al passat: també hi ha algun conte que es passeja per la història més o menys recent, la dels republicans refugiats a les Valls. “Però fins i tot aquest està explicat des de l’actualitat, des del punt de vista d’una dona que explica els fets al gendre”, puntualitza Pastor.
Històries absolutament fictícies? Fonamentalment, respon l’autor, però darrere les quals hi ha bocins de realitat: persones existents que han inspirat narracions absolutament inventades o peripècies reals en el fons però molt modificades, fins a deixar-les irreconeixibles, assegura Pastor.
La proposta de l’editorial de Josep Dallerès (qui aquesta setmana també presentava traducció al castellà de Frontera endins, amb el títol de Manela) arriba acompanyada en el temps per l’Editorial Mesclant, que aposta novament per Agustí Franch, qui el passat Nadal signava per al segell un conte infantil protagonitzat pel popular Tamarro. En aquesta ocasió l’autor compareix amb una proposta ben diferent i dirigida al públic adult. Wicca és una novel·la feta ja fa uns anys i en la qual l’escriptor volia retre homenatge als orígens pallaresos de la família, a l’avi de Llesuí, “volia parlar de la terra d’on vinc”. Per fer-ho recupera una de les tradicions de la zona: la bruixeria. Però no s’endinsa gaire en el temps, sinó que recupera pràctiques i creences de màgia blanca que es van fer molt populars arreu de Catalunya al segle passat. “Em va començar a picar la curiositat crec que a partir de llegir sobre els bolets al·lucinògens que portaven alguns a creure que feien màgia”, recorda l’autor. I a partir d’aquí es va anar documentant i endinsant en ritus i pràctiques que estaven molt arrelades, en indrets com ara Vallgorguina, al peu del dolmen de Pedra Gentil, o al mateix Pedraforca.
Franch defensa la seva com una “novel·la de lectura ràpida”, en la qual pretén enganxar el lector a la primera pàgina i no deixar-lo anar fins al punt final. Això, a través de la història d’un noi, cec, que perd l’avi, l’últim familiar que li quedava, i es veu de sobte immers en una trama mig truculenta, absolutament inesperada, que el fa descobrir una família que no s’esperava. Pel mig, detalls sucosos, com quin és el nom de la bèstia.