Reportatge
Un Billy Elliot a les valls
Riu quan explica que sovint li han fet la mateixa broma: “Em deien Billy Elliot i tan orgullós”, perquè com el xaval de la pel·lícula que volia ballar per damunt de tot, també ell, Borja Fernández Vilaplana, va sentir ben aviat que la dansa seria el seu món.
Un Billy Elliot a les valls
Borja Fernández, nascut a Andorra la Vella el setembre del 1992, havia estat sempre un d’aquells nens amb horaris extraescolars atapeïts d’esport, del futbol a l’esquí. Fins que un any mare i fill es van posar d’acord que podia provar una altra activitat: el teatre i la dansa. Així va recalar a l’escola Líquid Dansa, amb prou feina adolescent, i va tenir una absoluta revelació: s’hi dedicaria. Així que des de ben aviat es va trobar ballant tres i quatre hores diàries per formar-se. “Suposo que els escenaris m’havien atret des de ben petit, perquè sempre havia estat involucrat als festivals de final de curs o fent Els Pastorets, crec que aleshores ja ho devia tenir superclar”, reflexiona.
Això del gust per plantar-se damunt d’un escenari el va fer ser un dels membres de la primera promoció de la jove companyia laurediana Carbassó. Hi va participar en muntatges com el musical The Rocky Horror Show, el 2006, i A Chorus Line, també presentat a Sant Julià i que van dirigir Joan i Roger Pera el 2007. Primers passos a casa que després ampliaria: el 2012 va formar part en un musical de Carlos Latre, Yes We Spain, i l’any següent, en l’espectacle que acompanya el Trofeu Joan Gamper.
És clar que la de ballarí és una carrera que, diu mig en broma, “t’obliga a exiliar-te des de ben jovenet”, perquè a Andorra les opcions s’esgoten de seguida. Sort dels consells de gent com la directora de Líquid Dansa, Mònica Vega, que el va encaminar en la primera recerca d’escola a Barcelona: en acabar el batxillerat artístic es va matricular a l’escola Company & Company, del 2008 al 2011, per fer després un postgrau en dansa clàssica, moderna i contemporània a Studio Harmonic i continuar amb entrenaments professionals i especialitzacions a les escoles Nunart, Área i La Caldera, també a Barcelona.
passant la ‘mopa’
Tot plegat, una preparació també molt costosa, “que m’ha obligat a estar-me als matins passant la mopa a l’escola”, torna a dir amb un punt d’ironia per matisar la realitat. “El que és cert és que és una formació molt cara, a banda d’exigir molta disciplina, moltes hores, moltes lesions”, molta constància: “Has de ser molt tossut.” I pacient, amb capacitat de sotmetre’s a professors molt rigorosos: els de formació eslava, sobretot, “amb aquells pals a les mans i que els fan picar fort al terra” quan l’alumne fa alguna cosa que no està a l’altura de les expectatives. Docents que responen, reconeix, a la fama que carreguen.
Entre Barcelona i París –amb alguna breu estada també a Polònia– va completant la formació. Entre la clàssica i la contemporània. “És on em sento més còmode; a la clàssica et formes en disciplina, et dona una base per a la línia del cos; la contemporània m’agrada perquè és on trenques les normes.”
La carrera és exigent, molt competitiva –tot i que segueix funcionant cert clixé i encara hi ha moltes més dones que homes que ballen, reconeix–, amb processos de selecció molt durs i difícils de superar. “Sempre has d’anar amb la mentalitat del no, saber que no t’agafaran, i de tant en tant t’arriba alguna sorpresa.” També és cert, puntualitza, no és que a Espanya les oportunitats siguin abundants.
primeres experiències
La primera oportunitat, relata, li va venir de la mà d’Anna Arboix, directora d’una companyia catalana especialitzada en espectacles pensats per al públic familiar. Una companyia amb doble filosofia: la difusió de la dansa clàssica i l’esforç per obrir un món de difícil accés als que intenten obrir-s’hi camí, com en Borja. Amb ells va fer Un petit Trencanous i aquesta mateixa setmana estaven esperant la confirmació d’una gira per tot Espanya del muntatge Sed de ballet. “És molt difícil fer el pas de ser un estudiant a professionalitzar-se, i l’escola d’Arboix és una ajuda.” Que també ensenya el que és la vida del ballarí: llevar-se a les quatre o cinc de la matinada per anar a l’estudi, escalfar i assajar fins anar cap al teatre.
De les sorpreses positives que a vegades surten dels càstings, una li va deparar la companyia Príncep Totilau, amb la qual va poder fer una gira per Andalusia amb El ballet imperial de la reina Rosamunda, dirigit per Marc Hervás. També tenir èxit en una audició amb el Ballet Rus de Barcelona per a un espectacle ofert a l’Auditori de Sant Cugat. “Jo tiro més cap a la dansa contemporània, però vaig provar i em van triar per a un pas a dos i el cos de ball de Trencanous, que va ser una experiència brutal”, compartint escenari amb ballarins russos. “Crec que ja neixen així i reben sempre molt de suport a la formació; a banda, ells, com els cubans, ho veuen com una oportunitat per sortir d’allà”, reflexiona.
l’escena nacional
Finalment, en una nova gran oportunitat, va fer un salt a la companyia de Roberto G. Alonso, que al març estrenarà Zaquizamí a la sala petita del Teatre Nacional de Catalunya. Un somni. Un altre: que l’Escena Nacional d’Andorra (ENA) accepti alguna de les produccions que ell els va proposar per a la nova temporada. Per actuar a casa.