“Per transmetre un personatge has de tenir experiència de la vida”

Yulia Makhalina (Rússia, 1968), que va ser una de les primeres figures del Mariinsky de Sant Petersburg, ballarà dijous vinent al Claror, a la gala Estels de les nits blanques. No és el primer cop que trepitja un escenari andorrà, ja ho havia fet a la Temporada de Música i Dansa anys enrere, quan encara la companyia es deia Kirov (herència de l’època soviètica). Una nit “ballant amb grans mestres”, recorda, “davant un públic agraït”.

Parli’ns de l’espectacle que porta en aquesta ocasió.

És una gala pensada per desplegar l’art de la coreografia, amb un programa on hi ha adagis, pas de deux, variacions dels ballets més famosos del món: la selecció mostra l’essència dels millors ballets, amb música molt coneguda pel públic. Jo participo en quatre números, però no avançaré quins: serà sorpresa.

Què representa l’escola Vaganova, on es va formar?

Agrippina Vaganova va ser l’alma mater de la coreografia internacional. És encara l’escola més famosa, on estudiants d’arreu somien de ser-hi, passant unes proves d’accés molt dures. Agrippina Vaganova va crear fa cent anys un mètode d’ensenyament de la dansa que continua sent el millor. A l’escenari sempre pots distingir d’on procedeix un ballarí, de quina escola, pels gestos, el posat, la plàstica i l’aspecte físic.

A la seva generació els van dir els ‘basketball team’: van demostrar que ser molt alt no és un problema per ballar, oi?

Fa cent anys hi havia un estereotip de la ballarina com una dona no gaire alta, una miniatura: es pensava que els gestos petits afinaven el ball. L’estereotip va desaparèixer i els ballarins ja són cada cop més alts, tant que jo ja semblo de talla mitjana.

Les ballarines tenen cada cop una vida més llarga sobre l’escenari: com viuen l’experiència de l’escena a la maduresa?

L’experiència, els personatges, els papers, són com un llibre: a la joventut pares atenció a uns aspectes i quan passen els anys et centres en altres coses. Però és l’experiència la que fa desplegar tot un ventall de sensacions i sentiments. Hi ha papers que els estudiants no podrien interpretar, emocionalment i sensualment. Per transmetre un personatge complex és necessari tenir experiència de la vida.

Quin va ser el seu millor moment, un record que atresora de la seva carrera?

A la vida de qualsevol hi ha pujades i baixades, però des del principi de la meva carrera, des dels nou anys, sempre vaig tenir el suport de gent com Konstantin Sergiev, el director de l’escola. Als quinze anys, i gràcies a ell, ja feia la protagonista de Raymonda, ballava El trencanous i debutava a l’escenari del Mariinsky.

Molta competència entre el Mariinsky i el Bolshoi?

Sí, sí que hi ha molta competència. El Mariinsky és la base, el fonament, del ballet d’arreu del món, amb la primera acadèmia, la Vaganova, al costat. I és lògic que el Bolshoi, com a teatre que és d’una capital, també pretengui ser el número u.

De tots els papers que ha fet, en prefereix cap? N’odia cap?

He ballat tot el repertori de ballet clàssic, més de seixanta protagonistes. No diré que algun d’ells m’agradi més o menys que un altre, però sí que per aconseguir el nivell de mestria, no sols en la tècnica, sinó emocionalment, artísticament, havia de treballar de valent. No obstant hi ha dos títols que la crítica considera que són la meva targeta de visita: Scherezade i El llac dels cignes.

Es manté l’afició a la dansa arreu del món?

A les grans capitals es rep amb calidesa i interès, s’aprecia. Però és cert que hi ha països on no és prioritari. Jo ballo igual si hi ha un espectador a la sala o cent, però m’agradaria que cada cop més gent pogués apreciar la bellesa del ballet.