Casa Vicens obrirà a la tardor, amb una restauració de quatre milions

Com a museu, Casa Vicens oferirà una exposició permanent que narrarà l’evolució, la història de la casa, immersa en el seu context sociocultural i explicarà quines van ser les influències prèvies de Gaudí a l’hora de projectar-la, així com els elements que ja són presents en aquesta execució primerenca i que evolucionaran al llarg de tota la seva trajectòria. A banda, hi haurà espais per a mostres temporals, segons van explicar Mercedes Mora, directora executiva del pro­jecte, i Marta Antuñano, responsable de la museologia.

ceràmica versus trencadís

En aquesta narració apareixeran elements concrets, com ara l’ús de la ceràmica vidriada, pas previ al tan habitual trencadís posterior. “No l’havia descobert encara”, va dir l’arquitecte José An­tonio Martínez Lapeña, responsable de la intervenció juntament amb Elías Torres i David García. Martínez Lapeña (responsable anteriorment d’una rehabilitació del Parc Güell) va explicar que el trencadís és “donar noblesa amb materials de rebuig”; per contra va optar per aquesta ceràmica vidriada, que l’arquitecte va definir com a “pintura afegida a l’arquitectura”.

Si bé Casa Vicens va arribar a les mans dels responsables de la intervenció en un bon estat de conservació –els anteriors propietaris no havien fet intervencions invasives i fins i tot havien encarregat alguna rehabilitació–, sí ha ofert alguna sorpresa. Per exemple: la sala del fumador, que amb les influències orientals és probablement la més emblemàtica, no era tota daurada, sinó que a les policromies originals hi havia blaus i verds que ara es recuperen, amb les tècniques constructives originals, segons l’arquitecte. La intervenció inclou el jardí, que al llarg del temps es va empetitir amb el creixement urbanístic i on alguna peça s’ha perdut irremeiablement, però on es podrà recuperar una de les sorprenents fonts, amb raigs d’aigua que brollen amb els colors de l’arc de Sant Martí, va explicar Mora amb satisfacció.

L’immoble de Gràcia va patir una important transformació el 1925, en ser adquirida per la família Jover, que va construir un annex encarregat a l’arquitecte Serra de Martínez (encoratjada i aprovada per Gaudí mateix). S’hi va afegir un nou cos destinat a apartaments, amb un exterior indistingible per a l’ull no expert, segons Martínez Lapeña, però que a l’interior va deixar una “violència que va arribar fins als nostres dies amb totes les seves conseqüències”: la demolició de l’escala interior. De l’original no hi ha testimoni gràfic ni documentació per poder-la restituir, així que els arquitectes han optat per construir-hi una escala i ascensor concebuts “amb total llibertat” i que, òbviament, destacarà fortament del conjunt.

“Les intervencions en edificis històrics sempre són un tema polèmic i segur que rebrem crítiques adverses”, va reflexionar Martínez Lapeña. La principal dificultat del projecte, va concloure, no està en la rehabilitació, sinó en l’adequació a la normativa.

De cara a l’apertura estudien el preu, que oscil·larà entre els dotze euros del Parc Güell i els més de vint de Casa Batlló.