“O dones certa tristor a les històries d'amor o no te les creus”

Dani de la Orden (Barcelona, 1989) no l’entusiasma precisament l’etiqueta de nen prodigi del cinema, encara que abans d’arribar a la trentena ja hagi signat films amb prou sonoritat a la cartellera: Barcelona nit d’estiu, amb què es va donar a conèixer; Barcelona nit d’hivern, una segona part que en aquest cas sí que va ser bona, i El pregón, un film d’encàrrec protagonitzat per Andreu Buenafuente i Berto Romero. Poc abans havia passat pel Festival Ull Nu per a joves creadors de l’audiovisual amb el curtmetratge Nadador. El cap de setmana torna al certamen, per encapçalar el jurat.

No ha passat tant de temps des que va presentar ‘Nadador’, el 2013. Imagino que considera que festivals com aquest són necessaris per als cineastes debutants.

No recordo ben bé com va quedar el curt, era el projecte de final de carrera a l’ESCAC [l’escola de cinema de Catalunya]. Qualsevol plataforma perquè els joves creadors puguin exposar la seva feina està de puta mare. Crec que n’hi ha d’haver un de pirinenc, un altre a Lleida, un a la costa... Tant de bo hi hagués un festival de curts per zona, perquè crec que dona molta vida i perquè la gent, si no té un mínim interès, no veu curts. Si tens mitja hora lliure no entres a Vimeo a veure un curt. Festivals així ho faciliten. I dels curts han sortit meravelles.

Com se sent quan el defineixen com a nen prodigi?

No, no m’agrada gaire. No em sento còmode. És la meva feina, la faig el millor que puc. A Hitchcock se’l podia definir com a prodigi perquè va revolucionar el cinema; jo, al final, faig pel·lícules per a gent jove, d’amor, i he tingut una barreja de sort i molta energia per tirar-ho endavant, però no soc cap prodigi. És com si em diuen que tinc els ulls blaus: ja m’agradaria, però no és veritat.

Però ha trobat una bona fórmula per connectar amb el públic. I amb aquell inici a ‘Barcelona nit d’estiu’ i la següent, on el director, que sol quedar a l’ombra, és la veu narrativa.

De fórmula no n’hi ha. Tot és inesperat. Quan l’estava fent no sabia que allò connectaria. Però si parlem de fenomen hem de parlar de fenomen molt petitó, perquè les ha vist un nombre de gent molt limitat. De totes maneres, va sortir sol, no és que pretengués crear un producte concret, tan sols volia fer la meva primera pel·lícula i aleshores vaig decidir fer comèdia romàntica per parlar d’alguna cosa que m’hagués passat a mi. Perquè ho tinc per la mà, perquè m’he enamorat, m’he desenamorat... Crec que era la millor manera de connectar: que un xaval enamoradís i a qui li mola el gènere ho expliqués. I que surti a l’inici del film fent el paripé va ser una eina de promoció, però funcionava tan bé que ho vam deixar a la pel·li, perquè algú va dir que el còmic era divertit. Fa gràcia, oi, que al principi de la pel·lícula hi hagi un tonto com jo? La fa propera.

Sorprèn que un noi es confessi fan de la comèdia romàntica, que els homes van de durs.

De cap manera, és un estigma. Crec que hi ha més dones que homes a qui no els agrada, per exemple, Love Actually. És una sensació. O cinquanta per cent. Les comèdies romàntiques no són de noies. Al final parlen de coses que ens passen a tots. I si són extremament ensucrades crec que no agraden tampoc a les dones.

Perquè les seves comèdies tenen un regust amarg i irònic.

Sí, és important no crear una entelèquia, una cosa superabstracta, per això dones un punt de tristor a les històries d’amor, perquè en cas contrari no te les creus.

Des de fora penses que el cinema és un ofici tremendament dur per a un director novell.

Bé, però com qualsevol altre: és molt petit, hi ha molta gent... és molt difícil aixecar una pel·lícula. Potser com a músic necessites una guitarra o un piano, per fer una pel·lícula necessites molts mitjans o et quedarà al cap. El rodatge no esgota, sinó el procés previ d’intentar aixecar la producció.

Un consell per als joves de l’Ull Nu?

Una mica de sort, estar al lloc adient al moment adient i molta energia. El talent és l’equilibri entre feina dura i saber aprofitar les nostres virtuts. Jo, per exemple, sé que no tinc la d’escriure i per això no hi perdo el temps.

Els videoclips (n’ha fet per a David Bisbal, Leiva, Els Amics de les Arts o Joan Dausà) i la publicitat són vies d’entrada?

No, crec que no n’hi ha. Són vies que estan bé per practicar i jugar amb les òptiques. Però no hi ha una via. També hi ha directors que van fer un film i ara roden anuncis. No hi ha un camí pautat. Sí que trobo important el curt, per saber narrar.

‘El pregón’: el to era diferent de les anteriors. Més ambiciosa?

No crec que fos més ambiciosa. Era diferent, una comèdia basada en el gag, més exagerada. Va ser una pel·lícula d’encàrrec i això m’agrada, que em truquin. També és més relaxat perquè tota la feina prèvia, d’aixecar el projecte, ja te la donen feta.

‘Desmuntant Leonardo’ i ‘Colom i la casa reial catalana’. S’hi va embarcar amb convenciment en aquesta controvertida relectura històrica?

Bé, ho vaig trobar interessant. Qualsevol relectura m’interessa. I vaig intentar plasmar-ho sense plantejar una afirmació: “Això és així”, sinó dubtes, interrogants.