reportatge
Seure a la taula i escoltar
Missió completa. Un altre cop. L’equip del festival Ull Nu –nou voluntaris, amb Hèctor Mas de director– veuen desfilar participants i públic en dues jornades a major glòria de l’audiovisual juvenil. I que continuï. Amb debat sobre la taula: com s’ha d’aglutinar el sector?
Seure a la taula i escoltar
atisfacció. Resposta “superpositiva”, amb molt de moviment de públic al Centre de Congressos “per ser divendres”, avaluava el director de l’Ull Nu la primera jornada d’aquesta cinquena edició. A les set de la tarda s’iniciaven les projeccions del primer bloc de treballs a concurs. Tres andorrans seleccionats entre els trenta que competeixen. Avui, el públic té moltes opcions per estar enfeinat: seguir els curts a l’auditori del Centre de Congressos (Dani de la Orden encapçala el jurat que decidirà els guanyadors) o assistir a xerrades com la de David Martí i Montse Ribé, de DDT Efectos Especiales (signen els d’Un monstruo viene a verme, per exemple), només una de les nombroses activitats paral·leles de la jornada. A la nit, concert de cloenda al HardBreak, amb el duet contestatari Las Bistecs.
“Volem tocar molts pals”, diu Mas, i demostrar que el festival –“i ho pots veure si et fixes en el públic”– és seguit ja per gent de totes les edats, no és sols cosa de joves. Un públic divers que, recorda, també va fer el ple a la projecció i col·loqui de La propera pell, dimecres. A la vista de la consolidació i resposta, creu tenir dret a considerar que “l’estem encertant, amb les pel·lícules i els directors que proposem, i amb la resta d’activitats; això és com un restaurant: si els plats són bons, la gent repeteix”.
És clar, puntualitza, que el creixement del festival s’ha de portar a un ritme pausat: els organitzadors són voluntaris i s’ha de tenir clar quins són els recursos i que la gent “s’implica en la mesura que pot” però pot patir un desgast. “Hem d’anar a poc a poc i ser realistes”, apunta, en un any que l’associació Ull Nu ha estat enfeinada amb altres propostes, entre les quals l’organització de l’exposició Robots al cinema de ciència-ficció que es va fer a ArtalRoc. Si la feinada és excessiva i els recursos no creixen –“i no parlo de diners, també de gent”– el festival “també podria acabar trontollant”.
Però aquest és un plantejament a fer quan acabi el certamen, com cada any. Una qüestió que s’afegeix al debat que planeja sobre la celebració d’aquest cinquè festival: com s’ha d’organitzar el sector audiovisual? Com arribar a una entesa? Hi ha d’haver una Acadèmia del cine? Qüestions a les quals Mas respon amb una altra pregunta: “Doncs per què no seiem tots a una taula i escoltem?” Recollint l’oferta de la ministra Olga Gelabert. “Després decidim què interessa, però com més transparent i planer sigui tot, millor per a tothom.”
En tot cas, i en això sembla haver unanimitat entre els (pocs) integrants del sector, “és un moment que no podem deixar escapar” per desenvolupar un sector molt a les beceroles però que comença a desenvolupar-se. “Hem d’aprofitar la visibilitat de fets com el rodatge de la sèrie de Cesc Gay al país, perquè altres productors i directors vegin que és interessant venir”, afirma.
Filosofia Simeone
La qüestió, puntualitza, “és que ara per ara no podem parlar d’indústria al país, perquè és que no existeix, ni podem acceptar projectes unilaterals”. Proposa seguir la filosofia Simeone, anar a poc a poc, “i tant de bo hi hagi una Acadèmia, però que respongui a les necessitats de tot el sector audiovisual, no sols el cine, que per si sol no respon a la realitat del país”.
Alfons Casal és un dels veterans de l’equip Ull Nu: va començar fa dotze anys, posant en marxa el que aleshores era una mostra a instàncies del comú i per facilitar una plataforma on exhibir els treballs als –més escassos que avui– joves que es volien dedicar a l’audiovisual. Intervé també en el debat sobre Acadèmia sí o no: “Jo no diré ase ni bèstia, perquè veig positiu que surtin projectes que vulguin incentivar una indústria emergent, però la gent hauria de tenir abans l’oportunitat d’estudiar, de decidir, se’ns hauria d’haver tingut en consideració a tots, des del principi”. Un retret a Josep Pozo, cap visible del grup que impulsa l’Acadèmia: “Haurien d’haver parlat amb el sector abans d’engegar l’Acadèmia, que per se en realitat no em sembla malament”. Amb tot, s’apunta al diàleg: millor tard que mai.