“El músic té una feina arriscada perquè la matèria és l'emoció”

Segona visita a Andorra: van passar per la sala Apolo AND.

I per a mi no va ser la primera vegada. De fet els primers concerts que vaig fer a la meva vida van ser amb un grup que es deia Doctor Octopuss i vam actuar a diversos bars d’Andorra.

El 1998, a l’Apolo de Barcelona, van tenir una nit desastrosa que ara és el fil conductor d’aquest disc.

Va ser una epifania, per a nosaltres. Vam estar a punt de separar-nos perquè tot se’ns va posar en contra: el públic, la falta d’autoconfiança... tot concentrat aquella nit. Però vam seguir endavant, canviant l’actitud, i ens vam dir: “Tant si us agrada com si no el món escoltarà les nostres cançons.” Ho recordem al cap de vint anys i per això hem fet el disc.

Fer una ullada enrere, per allò de les dates rodones?

No, en realitat no. Ja no ens agrada ni pensar en els notres aniversaris: fa pal, que ens fem grans. Però sí que volia parlar de la història del pop en un disc, jo sempre m’he considerat un periodista musical frustrat. Vaig intentar fer una biografia del rock en deu cançons, i aleshores recordes la teva història i que no sempre ha estat fàcil.

Una història del rock en deu cançons és com escriure ‘El Quixot’ en un escuradents.

Sí, sí. Però bé, és el format en què jo em moc, les cançons, que són un curtmetratge, un poema.

Tots els grups s’hauran sentit els pitjors, oi?

Hi ha sempre una lluita entre l’autoconfiança, el desvergonyiment, que ha de tenir un grup, i la humilitat que també necessita. Quan escolto Temptations o les Supremes penso: “Ostres, soc el pitjor”, o quan no em surt una cançó. D’altres et sents el rei del món. És aquesta cosa malaltissa.

És ser humà.

Però el músic pensa que té una feina arriscada perquè la seva matèria són les emocions.

Els inicis són a Londres.

A Leeds. On Axel [Pi] i jo vam coincidir amb Jesús [Senra], que treballava en una botiga de discos. Després, el típic: tornar a Barcelona i començar a fer versions, de Bowie, The Doors... Eren els noranta i a Barcelona hi havia una gran escena.

Era l’esclat del rock català, però Sidonie va estar al marge.

És que era una altra pel·lícula. Sempre vam tenir la sensació d’anar al marge, fent la nostra. Cada cinc anys ens posen en un moviment: ara entre els grups indie, fa un temps amb la psicodèlia amb els Delux i fa més temps encara, amb els mods. Tampoc ens sembla malament.

Hi ha un ecosistema del pop?

Imagino que és fruit dels festivals, que coincidim sovint amb gent que ni coneixeríem potser: jo soc molt casolà i he evitat les reunions de músics. Però s’ha creat una germanor maca.

Hi ha massa festivals?

No ho crec, pitjor seria que no existissin. Però si moren d’èxit, que pot ser, hi haurà una altra cosa. Ara és potent i molt influent l’escena dels festivals.

I recuperen velles glòries.

Jo vaig sentir una fiblada de dolor, de gelosia, per no participar al disc de Raphael. Si em conviden a una cosa així, jo encantat.

Diuen els crítics que l’últim és un disc de ‘hits’. És volgut?

Jo soc molt pop, m’agraden molt els hits. Com els feien els grups de Motown o Phil Spector. Sempre he pensat en aquella cançó capaç de sortir de l’àlbum, que crida l’atenció. Tothom vol tenir una cançó així.

Difícil equilibri entre ‘underground’ i tenir massa crítica?

Intentes fer música de qualitat i que no hi hagi gaire distància entre la música que estimes i la que fas. Jo escric al costat de la meva col·lecció de vinils, és estimulant. Mai he pensat a ser més underground o elitista, això és cosa de l’edat, dels vint anys.