Reportatge
Una causa per a (des)afinar
“La veritat és que no rasco bola, no tinc ni idea d’entonació”, però la intenció és el que té importància de debò i la causa és bona, per això Albert Llovera, Carles Flinch, Guille Colom, Gemma Rial i un bon grapat de polítics es van llançar pel pendent musical.
Una causa per a (des)afinar
ira, no em llencen tomàquets pel carrer de miracle.” Carles Flinch, cuiner, es va sumar a la convocatòria de Mamapop per ajudar en la promoció del concert benèfic que l’associació lleidatana de lluita contra el càncer de mama prepara a Andorra per al proper dia 11, dissabte, al Centre de Congressos de la capital. A Flinch li va tocar al primer torn, la setmana passada, amb Guille Colom i Sílvia Bonet. Cantants esforçats van entonar plegats el No dudaría d’Antonio Flores. Un vídeo que ha aconseguit unes nou mil visites des del cap de setmana. “Ja heu vist, si cantés bé seria bon cantant”, ironitza Flinch, que reconeix haver passat una bona estona. “Vergonya? No, no és que sigui molt descarat, però tinc un costat extravertit, així que al cap de cinc minuts ja havia trencat el gel.” A banda, assumeix, “si estàs cohibit no avances, així que vaig pensar: despeluquem-nos!”
Tampoc li va costar gaire trencar el gel a la subsíndica, Mònica Bonell, que ahir al matí s’afegia a la segona jornada de gravacions a les instal·lacions d’RTVA. Li va tocar Mil calles llevan hacia ti, de La Guardia, un altre emblema de la música espanyola dels vuitanta. Una de les que li molaven a l’època. Es nota. Protagonitza una primera gravació amb Ferran Costa, on sintonitzen tan bé que el director de la gravació, el lleidatà Manel Simon, els encoratja: “Molt bé, molt bé, m’agrada això que us mireu l’un a l’altre!” No els ho havia demanat, els va sortir d’instint. “És que estem habituats a fer molt de teatre”, explica el liberal a Simon. “Estem arribant a un pacte”, puntualitza Bonell. La subsíndica, però, entrarà en fase d’enlairament ja quan Maria Mar- tisella, secretària de Sindicatura, ocupi el lloc de Costa. Totes dues s’empesquen una coreografia improvisada que deixa encantat el director: “M’encanta aquest rollete!” i les anima a seguir. Tan entusiasmades estan que se sent fort el taconeig: els tècnics se n’hauran d’encarregar després.
Acabades les gravacions –amb presses de front i laterals–, Bonell confessa que això de cantar li va molt: en l’estada juvenil als Estats Units havia format part d’una coral, i també ha estudiat solfeig. Al marge, “tot el que sigui col·laborar amb una iniciativa com aquesta” es mereix participar sense recances, diu.
Costa entra i surt exultant de la gravació. També en gaudeix: “Deu ser que tinc un costat de showman, potser de l’època a la tele.” En tot cas, admet, no ha sentit cap vergo-nya. Ni en aquesta segona jornada ni en la precedent, amb dos companys de files: Jordi Gallardo i Judith Pallarés. De les que millor han entonat, assegura, amb bastant raó.
Nits de ‘farra’ i la delegació PS
També Llovera va desfilar pel plató televisiu. “Participar en aquestes coses, propostes solidàries, sempre m’ha agradat, i més si són aquí, al país.” És dels que es proposen estar al concert del dia 11: “Música de la meva època, totes cançons conegudes” de les que recorda de les farres juvenils a El Carrer, local lauredià ambientat amb Clípol i tot. Cantar, cantar, no és la seva major virtut, reconeix. “No rasco bola”. Però sort de les indicacions de Simon: un bon docent, li reconeix. I se sent més satisfet en aquest sentit que en altres participacions anteriors: havia acompanyat els Sopa de Cabra i en Patxi Leiva. “Però amb ells reconec que em limitava a fer el burro.”
La legació socialdemòcrata, l’última a posar-se davant el micro. Pere López, Rosa Gili i Gerard Alís, fent quartet encara amb Bonell. Més de La Guardia i Mecano: En tu fiesta me colé. A ells els van convidar, “i tot i que he passat una mica de vergo-nya, i la que passarem quan surti”, reconeixia López en acabar, “tot queda compensat per la causa”. Cantar amb la subsíndica va anar bé –“no és l’oposició, és neutral, i hi ha bona relació personal”–, matisa. És clar que amb els membres del mateix grup parlamentari, compenetrats, en això de la música, “ja veureu que no”.