Els surrealistes empordanesos al museu del tabac

Artistes esborrats

La guerra, l’exili

Joan Massanet, Àngel Planells, Ángeles Santos, Esteve Francés, Jaume Figueras, Evarist Vallès, Jaume Turró i Antoni Pitxot. Aquesta és la nòmina de surrealistes a qui ret homenatge la mostra i que van quedar eclipsats pel geni creador (i autopromocional) de Dalí. Artistes a qui els temps grisos de la postguerra civil a Espanya van deixar marginats, arraconats, i que no van començar a sortir de les tenebres fins ben entrats els anys setanta, va recordar Alícia Viñas, comissària de la mostra.

Nexe comú

Paisatge de l’Empordà

Artistes d’arrel clàssica, figurativa, en tots ells hi ha molt present el paisatge de l’Alt Empordà. A tot el grup, Dalí inclòs, va insistir Viñas: a les pintures que va fer als Estats Units segueix estant present a la memòria el terra mineral de Cadaqués, les roques i el mar del Cap de Creus. I els blaus del cel, uns blaus lluminosos que van sorprendre el públic rus: “Però aquests blaus són reals?”

Primer àmbit

Massanet i Planells

Dos artistes protagonitzen la primera sala de l’exposició: Massanet i Planells. Alcalde de l’Escala el primer i artista autodidacta, per les seves composicions transiten sempre les referències culturals, com fa palès el títol d’obres com Aparició de Vermeer al golf de Roses o Ronda de nit. Homenatge a Rembrandt. L’ull del visitant pot entretenir-se a buscar la sempre present (i descontex­tualitzada) figura de l’amic de l’Escala. I recrear-se en les dones hieràtiques, silencioses i d’ulls perduts. Massanet va ser un dels primers a fer servir una tècnica que després va ser pròpia del moviment: el collage, sovint amb materials trobats, casuals, posant-se al costat dels informalistes en les etapes més tardanes.

Planells –que practicava també la poesia– té un costat més narratiu: les seves composicions s’endinsen sovint en somnis en què es fa present el món d’Edgar Allan Poe, de qui era un gran lector. També les figures femenines, dones sempre clavades al terra, immobilitzades, o sense cap o braços, com a Investigació per la desaparició d’un rellotge. O a El crim perfecte, una emblemàtica composició que exhibeix aquest món entre dramàtic i poètic per on es mou el pintor, un artista que va mantenir una gran amistat amb Dalí durant anys, finalment trencada.

Dalí

La gran figura

El grapat d’obres de Dalí afegides a la mostra permeten recórrer algunes de les seves principals tècniques, motius i dèries. A Sant Narcís empra el collage. I la comissària proposa un repte: trobar el cabell enganxat que, diuen, hi ha a la composició. Ella no n’ha estat capaç. Hi ha gravat: L’arpa craniada, del 1935, on es fa palès l’exquisit domini del dibuix de l’artista, va destacar Viñas. I un Cadaver exquis, aquella fórmula col·laborativa en què cada creador aporta el que li sembla separadament per concebre figures absurdes, incongruents i inesperades. En el vessant escultòric, una peça icònica: Bust de dona retrospectiva, bronze pintat d’una dona comestible a la qual –les formigues en donen testimoni– també el temps s’endurà. La mà tallada és de l’època de rebel·lia, la dels putrefactes, quan amb gent com Luis Buñuel arremetia contra la societat burgesa.

Un cas excepcional

Ángeles Santos

Amb només 18 anys Ángeles Santos, nascuda a Portbou i filla d’un vista de duanes, va entrar a la història de l’art amb un quadre: El món. A la mostra n’hi ha un de temàtica i composició similar (però dimensions més reduïdes), La Terra, que també va executar de ben joveneta. Tècnica esquemàtica, naïf i iconografia poètica, amb la solitud de rerefons.

Sala dos

Un món de fantasia

També per la sala dos es desplega l’obra de Vallès, el més jove, amb llum que evoca la tramuntana. De Francès, el més desconegut però creador de la tècnica del grattage, que va fer carrera a Nova York (inclús el món de l’espectacle, creant decorats). De Figueres, pescador d’ofici i amb el mar, és clar, sempre present a les seves teles. De Pitxot i de Turró.