reportatge
El costat salvatge del tutú
Si el ballet clàssic atreu els convençuts i la contemporània desconcerta els encara no convençuts, Bad Boys of Dance han trobat la fórmula per convèncer tothom i expandir les fronteres de la dansa. Amb coses com un pas à deux a ritme d’Aerosmith.
El costat salvatge del tutú
Embriac, d’energia i ritme, d’haver exercitat els músculs de l’emoció, sortia de l’auditori del Centre de Congressos el públic –nombrós: poc quedava per fer el ple– que va seguir les evolucions dels nois de Rasta Thomas a Rock the Ballet. Un espectacle dels de trencar codis i posar un cigne negre a ballar l’American Woman de Lenny Kravitz. Trencar els codis també de la rigidesa imposada a les propostes de dansa clàssica: quan en aquests es pot irrompre en aplaudiments per agrair els moments especialment reeixits? O sumar-se amb palmes a l’energia que desborda l’escenari? Això va deparar el segon espectacle de la 23a Temporada de Música i Dansa d’Andorra la Vella MoraBanc (que així de llarg és el nom oficial).
Agraïment, per contra, per codis que s’han deixat de trencar en aquesta Temporada que va entrant en una nova etapa: comença d’hora i la rigidesa en la puntualitat és extrema. Ja era hora. I el públic, heterogeni –ahir hi havia una munió de criatures–, en un cicle que deixa de ser reducte per a amics, coneguts i saludats.
Tornant als Bad Boys of Dance. Van protagonitzar una primera part d’aquest espectacle estrenat a Nova York que va entusiasmar el públic, que el va seguir amb palmes des del minut zero, a través d’una estructura quasi narrativa, una història d’amor amb un costat West Side Story i on l’espectador pensa, mentre la ballarina evoluciona al ritme d’Alicia Keys “nena, deixa’l que et fa patir”.
La segona part va abandonar el costat narratiu i (no per això) creix fins assolir una dimensió de salvatjada escènica. El públic agraeix amb aplaudiments les composicions de la primera coreografia, amb Improv Intro, de Clint Mansell que s’acaba fonent amb We Will Rock You. I ja tot és un anar in crescendo, amb molt Queen i molt Michael Jackson. Fins a l’apoteosi final, la de l’escac i mat: transgressió dels codis de la dansa clàssica, fusió amb qualsevol estil de ball existent o no, amb dos immortals el Bad de Jackson i Le’ts Dance, de David Bowie. El públic, per descomptat, els ho va agrair amb ovación y vuelta al ruedo.