“L'atractiu de rodar a Andorra és que és verge, no està explotada”

Per què Andorra per rodar?

Buscàvem un paisatge de muntanya, amb neu, per aquest personatge una mica perdut, i Andorra me la conec bastant.

Un personatge perdut?

És un escriptor reconvertit en professor de literatura que viu a Andorra i s’enamora d’una dona misteriosa, asiàtica, de qui inicia la recerca. Em vaig inventar una trama de xinesos que, diguem-ne, s’amagaven a Andorra.

Amb embolics financers.

Però és un tema més puntual, entre d’altres. No, no va d’això, és una sèrie més propera a la comèdia, molt romàntica, que es mou entre Andorra, Barcelona i Tolosa.

‘Twin Peaks’ com a referent?

Bé, ja saps, els periodistes us agafeu més a una idea o una altra quan escriviu. S’hi atansa pel fet que és una sèrie també ambientada en un entorn de bosc, també amb tocs de thriller i un humor bastant negre. Però igual es pot dir que he tingut presents en escriure-la coses del Polanski, de Hitchcock, els germans Coen o Doctor en Alaska.

Per què Sbaraglia, que per cert, ha rodat aquí fa poc?

Sí, ja ho sé, ja, que ell i Ricardo Darín van venir a rodar Nieve Negra. A Andorra hi ha un equipazo fantàstic que va participar en aquella pel·lícula i ara està ajudant-nos. Penso que això és com en els músics, que cadascun té aquell guitarrista amb qui s’entén. Com hi ha actors amb qui m’entenc, un projecte em queda curt. Em va passar amb Eduard Fernández, amb Darín i amb el Leo després de fer Una pistola en cada mano vam tenir aquesta sensació de voler seguir treballant junts, i en aparèixer el projecte vaig pensar en ell, el vaig trucar i em va dir: “Pero si ya he rodado ahí!”

Però el país és encara bastant verge en cinema: això no és cap impediment?

Però per altra banda si vaig a Nova York a fer una pel·lícula ja hi han passat quaranta mil abans, i el que és atractiu del Principat d’Andorra és precisament que és verge, que no està visualment explotat, això és molt interessant. I amb l’equip de gent, amb l’Edu Ruano al capdavant, és fantàstic. És una ajuda de producció absoluta. Sense ells hauria estat impossible, no coneixent el país, el territori.

Quina és la diferència entre rodar una sèrie o una pel·lícula?

Bàsicament en una sèrie vas més cansat. És una aventura més grossa en tots els sentits. Al final tot s’acaba concretant en quantes pàgines has de filmar, en volum de treball.

Però narrativament?

Sí, narrativament tens elements diferents: has d’entendre cada capítol perquè et porti al següent, has d’alimentar les ganes de seguir veient. Aquesta necessitat no la tens en una pel·lícula perquè ja tens l’espectador assegut a la butaca. Més enllà d’això, ha estat un plaer, m’ho he passat molt bé escrivint, i he tingut molta llibertat i suport des de Movistar.

No sé si ‘Truman’ va ser un punt d’inflexió en la seva car­rera, amb el ressò aconseguit. Se l’esperava?

No, mai penses això, i quan ho penses no passa. Cada projecte et porta on et porta i no és possible de preveure, és la gràcia de la nostra feina, i t’ho has de prendre una mica amb calma. La pel·lícula va sortir bé, nosaltres vam gaudir molt i va ser molt ben rebuda. Però bé, has de passar pàgina, ningú no et garanteix que el proper treball que facis sigui igualment reeixit. Sí que t’ajuda a trobar suports que abans no tenies.