Reportatge
Tots a (contra) programar
“Una vergonya, ha estat vergonyòs!” No ha estat una sola persona qui va proferir aquesta exclamació: Sidonie passa per l’Auditori Nacional i ofereix un ‘conciertazo’. Però sols davant mig aforament. Culpa de la banda? No, culpa de la contraprogramació.
Tots a (contra) programar
Cap de setmana passat: coincideixen en tres dies un espectacle de la Temporada de Música i Dansa, la proposta operística d’Andorra Lírica, el concert de Sidonie organitzat pel ministeri de Cultura, una iniciativa de microteatre emparat per l’Escena Nacional. Aquesta setmana la situació és recalcitrant: avui, demà i divendres hi ha teatre a Encamp, Sant Julià i Andorra. Més el concert de dijous de l’ONCA i l’Escolania de Montserrat. Deixant de banda conferències, presentacions de llibres, exposicions i propostes musicals de sales privades.
En quina clau s’ha d’interpretar? Amb l’optimisme de veure un ampli ventall cultural? O com una incapacitat generalitzada per racionalitzar l’oferta i que no es concentri en poques setmanes, pocs dies? De debò hi ha públic suficient per a tanta oferta? Els mateixos programadors culturals es mouen en xifres oficioses d’unes 2.000 persones que segueixen amb regularitat les propostes. No hi ha solució? Perquè aquestes setmanes són un despropòsit, però la situació no és en absolut puntual, sinó un problema enquistat.
Teatre a Encamp avui (Orgasmes), a Sant Julià demà (Una altra pel·lícula) i a la capital divendres (Faemino y Cansado). És racional? “Bé, nosaltres també ens devem a les companyies i cap espectacle es podia fer en una altra data”, explica la directora de Cultura d’Andorra la Vella, Patty Bafino. “Jo no ho miraria d’una forma tan negativa, som afortunats de tenir tanta oferta, és important que el públic tingui tantes opcions”, justifica Laura Rogé, que ocupa el mateix càrrec al comú lauredià. I recorda que disposen d’una eina, la part oculta d’Agenda.ad, per reservar dates (una altra cosa és que la utilitzin amb eficàcia).
Reunions estèrils
També hi ha reunions mensuals entre els directors de Cultura comunals i la del ministeri de Cultura, Montse Planelles. Bones intencions d’entrada. El cas és que –això ho acaba reconeixent algú amb la boca molt petita– en situacions com el triplet teatral cadascú arribi a la reunió amb la seva data sobre la taula, la defensi aferrissadament i giri cua tal com havia arribat. El públic que decideixi.
La qüestió és, què es pot permetre la butxaca del públic. Per tant, cadascú programa com tenia previst i a veure com respon el respectable. Però els espectacles es paguen amb diners públics. “Bé, això tampoc no és que contractem i a veure què passa”, adverteix Rogé. “Sempre programem amb la intenció d’arribar al màxim públic possible, perquè som conscients que són diners públics.”
Un altre argument que esgrimeix la responsable del departament lauredià és que hi ha diferents públics per a diferents propostes. La mateixa que aporta Jerôme Vinyolas, responsable de la Saison Culturelle francesa. De debò ens consideren, als espectadors, tan poc polièdrics? “Insisteixo que hi ha diferents públics, corrents per edats, per idioma, per interessos; els meus gustos han evolucionat amb l’edat”, argumenta.
No és del mateix parer el director artístic de la Temporada MoraBanc, Josep Maria Escribano, que està d’acord amb la redactora que a algú li pot agradar el pop de Sidonie i el Rèquiem de Mozart que demà oferiran l’Escolania i l’ONCA. Coincideix que la programació “és un autèntic cafarnaüm, on cadascú va a la seva”. I ve de lluny, confirma. Ja fa anys l’encara festival va canviar les dates per no coincidir amb el d’Ordino, “o fèiem focs d’artifici un mes i després això era el desert”. Ara, explica el seu cas, ell es veu constret a programar amb la consigna de buscar el públic de neu. Que després tampoc és que hi assisteixi.
Excuses i arguments febles
L’excusa d’haver-se d’adaptar a les dates de les companyies pot servir per a espectacles comprats fora. Però amb els pocs que amb molt d’esforç s’aixequen a casa també s’han de patir les mateixes lamentables i inevitables (?) coincidències. El passat cap de setmana van coincidir La Traviata d’Andorra Lírica i Racons. Rogé intenta defensar que “són dos públics molt diferenciats i l’òpera és impulsada per una associació privada”. Cert. Però rep una subvenció del comú i el conseller de Cultura, Josep Roig, ha donat suport públicament i contínuament, com una eina per dinamitzar la parròquia des de la cultura. Aleshores, quin sentit té fer-se autocontraprogramació? “Hauria estat un drama de ser a la mateixa hora i mateixa sala”, és la (feble) disculpa.
El primer problema de rerefons és que tothom programa en les mateixes setmanes: s’eviten les vacances escolars i mesos com el desembre i el gener: “El públic està en mode Nadal o cuesta de enero”, diu Teresa Areny, des de la Fundació ONCA.
La segona qüestió és que cada institució té un espai propi (un centre cultural, un escenari) a omplir i dinamitzar. Per això ningú no cedirà en favor d’un altre. La solució és difícil, però no hauria de ser impossible: qüestió de voluntat política. “Fer una gran temporada d’Andorra, tots conjuntament és un somni, però irrealitzable”, confessa Planelles. Perquè: qui es conformaria de quedar-se amb menys actes, amb el risc que el votant de la parròquia percebi que hi ha poca xixa i retiri la preuada papereta?
Així que Escribano demana “un director d’orquestra” que posi ordre. I l’únic “amb autoritat moral”, considera, és Govern. Planelles ironitza amb impotència que “sí, tant de bo”.