“Seria radical en l'aplicació de quotes per afavorir les dones”

Qui és la senyora Stendhal?

El prototip de totes les dones que hi havia a la postguerra a Catalunya, que es van carregar la família a l’esquena perquè els homes estaven derrotats, morts o presoners, i absolutament desmoralitzats. Elles van tenir el valor d’aixecar-se i treballar al camp, treballar a la fàbrica: van dirigir econòmicament les famílies, administrant els pocs diners que tenien; i intel·lectualment, empenyent perquè els fills poguessin estudiar.

I la trama de la novel·la?

La senyora Stendhal està al centre, és el referent moral, tot i que el protagonista i narrador directe sigui el Lluc, un nen que queda orfe l’últim dia de la guerra. M’interessa molt que sigui una mirada infantil, primària, neta, honesta. Em permet combinar els petits moments de felicitat amb el descobriment de la crueltat de la postguerra. Un nen jutja en funció de valors morals primaris: bo i dolent. En principi no en funció de qui comet cada acció, no ho jutja en funció de qui protagonitza.

Vol dir que els adults ens emboliquem i veiem molts grisos?

Bé, el nen quan creix veu que la violència sol venir d’un bàndol i atribueix responsabilitats. Al llibre els herois són els republicans, però també hi ha un crit d’alarma: la República tenia la raó, jo em reclamo fill de la República, però aquesta legitimitat no fa legítim tot el que van fer.

Hi ha qui s’esforça a recuperar la memòria històrica i qui diu que no cal “anar amb morts amunt i avall”.

És una vergonya que la gent de la meva tradició política no hàgim estat capaços de ser més radicals per recuperar la memòria. Però amb igual contundència, i sense posar-ho en una balança, hauríem de sentir vergonya per la violència que hi va haver a la rereguarda republicana –molta, a Girona– i que s’ha de considerar un genocidi perquè es va matar gent sols per practicar una religió o per pensar diferent. Això porta un personatge de la novel·la a dir que els republicans tenien raó però que la guerra ja estava perduda quan la República l’agafen els pistolers i no qui tenia una idea clara de la revolució social que havia de representar.

El llibre se centra en les dones. Acabem de passar el Dia de la dona. Serveix per a res?

De poc. Sí que penso que serveixen les quotes, encara que sigui emprenyador pensar a ajudar artificialment una cosa que hauria de ser natural. I seria molt més radical en l’aplicació de quotes i l’aplicació de lleis que impedissin la discriminació de la dona. I s’ha d’explicar millor la història: els països del sud d’Europa són matriarcats, on les dones han protagonitzat moments brillants, com a les dues guerres.

L’ofici de periodista s’ha feminitzat. Com a directiu que ha estat de mitjans de comunicació, què fan vostès per evitar que les dones tinguem un sostre de vidre?

Sí, com en altres professions, les dones surten de la universitat amb unes qualificacions notables i molta capacitació, però es troben molts entrebancs. Si la llei obliga a prendre determinades mesures d’equilibri, les coses seran més fàcils de tirar endavant. També hi ha el tema de la intel·ligència de les empreses: ara fan tot el dia números i discriminen la dona perquè els fa por el període de maternitat. Són incapaços de descobrir altres coses, altres capacitats, com una capacitat organitzativa superior però que no s’explota.

En general, anem enrere, oi?

Sí, jo vinc d’una generació que va veure molta discriminació envers les dones i en reconeixíem la nostra culpabilitat, amb vergonya. Un temps després, per desgràcia, em temo que tornem a estar on estàvem. Hauríem de ser més radicals.

Vaja se’ns ha passat el temps i no hem parlat de tennis!

[Riu] Sí, un dia explicaré en un conte totes les situacions gracioses que he viscut per la confusió de noms.