Reportatge
Estimada Maria Lluïsa
“Encara et veig amb les espardenyes a retaló empaitant les oques (...) o trotant per la muntanya com un isard.” La carta dirigida a Maria Lluïsa Riba retrata la vida de la dona benestant de l’Andorra que iniciava el segle XX. Tan diferent de la duresa de la pagesia.
Estimada Maria Lluïsa
A Dones i societat, títol del nou catàleg realitzat per l’Arxiu Nacional, el recorregut per quasi una setantena d’imatges esporgades de quinze fons fotogràfics pretén posar l’accent en aquests diferents modes de vida coexistents en un territori tan petit –reflex del que la societat de les acaballes del segle XIX i primeres dècades del XX deparava a les dones de tot Europa–. Seixanta-nou fotos des d’una primera Carte de visite, a l’albúmina, de Dolores Camarlot, de casa Rossell, realitzada a l’estudi barceloní Moliné y Albareda a la instantània del primer vot femení, el 1977, de Fèlix Peig.
Selecció fotogràfica del responsable de l’arxiu d’imatges, Isidre Escorihuela, i textos de l’antropòloga Isabel de la Parte, responsable de l’Arxiu d’Etnografia, que al seu text, (In)visibilitats lliga la narració que proporcionen els documents –aquestes cartes del poc explorat fons de casa Rossell, per exemple– amb el treball de camp que va realitzar amb el projecte Vides de dona, amb entrevistes que relaten les dures condicions de vida de la pagesia. Dones benestants, doncs, al costat de dones que lluitaven per sobreviure. Si més no, fins que les formes socials comencen a canviar i “les dones trenquen amb el que fins llavors semblava immutable i s’obren a nous camins i aprenentatges”, exposa De la Parte.
Matilde Babot, nascuda el 1925 a casa Ponet de Canillo, aporta un dels testimonis que ajuda a construir el relat: “Ja de petita a mos feven guardar les vaques, los tocinos (...) Natros no tenivom pare” i sort de la padrina, que els va fer de pare i de mare. O l’aportació de Clara Casal Massip, de casa Tristet de Meritxell, on les condicions van canviar a pitjor amb la malaltia del pare, paleta; aleshores van marxar cap a França i amb a penes catorze anys ja va començar a treballar, de criades en cases benestants i a les fàbriques del poble, a prop de Besiers. Vides ben diferents de la de l’última hereva de casa Rosell, a qui els amics barcelonins escrivien afectuoses cartes en què enyoraven les jornades d’excursions estiuenques. Com la d’Emili Ametller, datada a l’agost del 1935, a una Maria Lluïsa Riba que el corresponsal recorda “sempre riallera lluint les teves dents sanes i blanques”.