“Les noves tecnologies ens han convertit a tots en pixapins"

Roger Mas (Solsona, 1975) fa com a mínim una dècada que no es deixa caure pels escenaris d’Andorra. “Hi hauré de posar remei”, admet. De moment, dimarts trepitjarà el Principat, si més no, amb llibre sota el braç: El dolor de la bellesa. Li presentarà, a La Puça, Albert Villaró: es van fer amics quan el cantautor el va contactar després de llegir-lo.

Sembla que és vostè un escriptor irredempt (títol del seu últim disc), un home dominat per l’escriptura.

Però no em considero escriptor. Un cantautor és mig poeta entre músics i mig músic entre poetes. No vol dir que un cantautor no pugui escriure un llibre, però això d’escriptor, deixem-ho per a l’Albert Villaró i d’altres.

Fila molt prim.

Bé (riu) a mi m’agrada veure-ho així, perquè un poeta fa poemes que s’aguanten sols i un músic, músiques que s’aguanten soles. El cantautor fa una barreja i una de les parts no ha d’aguantar-se pas sola: la música té sentit per la lletra, i a l’inrevés. En el cas del llibre, simplement és que fa vint anys que corro pels escenaris i tenia ganes d’explicar-me d’una manera diferent.

Què hi ha, al llibre?

És una barreja de lletres de cançons amb experiències, pensaments desenvolupats, algunes intuïcions, en forma de diccionari. Una cosa que pots tenir a la tauleta de nit, o al lavabo, i anar llegint una o dues entrades quan et vingui de gust.

El publica ara pels vint anys de carrera, i aquesta obsessió que tenim amb les dates rodones?

Bé, és una manera de fer una mirada enrere, cap al projecte fundacional de la personalitat, els anys d’infància i adolescència, a Solsona. Una manera d’explicar coses prosaiques, anècdotes de joventut, no és que expliqui les cançons, sinó l’univers que hi ha al voltant. I és un homenatge als referents, com Morrison o la Velvet Underground, Sisa o Goethe.

I com l’ha marcat ser solsoní?

És el lloc on comences a caminar, un món molt antic, la ciutat més petita de l’univers, amb aquella cerimoniositat barroca, de la mitra, el jutge, els procuradors. És un lloc molt particular, on des que es va construir el túnel del Cadí ja quasi ni passa l’autobús de Barcelona a Andor­ra. Havia quedat ancorat fins a la revolució de les tecnologies, que ens ha acabat convertint a tots en ciutadans del món. Les tecnologies han esborrat les diferències entre la gent que viu en una gran urbs i la gent que viu a una distància prudencial. Això ens fa a tots pixapins. És la meva última teoria revolucionària.

Com porta la litúrgia de les presentacions?

Fer un concert és la cosa que em fa sentir més feliç del món. Que hi hagi una quantitat de gent asseguda i escoltant-te i aplaudint és com una droga. Et va enganxant i es converteix en una obsessió; a banda que cada cop penso que és un miracle. Ara, estar en una taula i parlar ja em fa patir més, no em sento tan còmode com cantant. Fins i tot quan no és lletra meva, perquè aleshores no és un striptease.

Fer una gira amb la Cobla Sant Jordi semblava arriscat, que el públic som espantadissos.

Sí, hi ha gent que diu que el disc no l’ha escoltat per la sonoritat de l’instrument. Jo vaig gaudir cantant fins i tot en altres llengües, com La bien pagá o La negra sombra, en gallec, o temes en francès i italià. La tradició dels nostres cosins i germans. Va ser un exercici d’universalisme des d’una sonoritat tan localista com la de la cobla. Vaig gaudir molt, viatjant des del teu marc lingüístic a les fronteres culturals: per llançar-te a l’universal hi ha d’haver una base local. Et fa obrir els ulls.

És a dir, que es vol una independència política però no per a viure d’esquena als altres?

Oi tant! És que si no malament.