reportatge
'La Divina Comèdia' litografiada per Dalí, a Sant Julià
Qüestió d’aprofitar el moment i crear sinergies: el Centre Cultural i de Congressos Lauredià també aposta per Salvador Dalí per reforçar, a pocs passos del Museu del Tabac, la mostra que exhibeix l’equipament sobre surrealisme empordanès.
Dalí, és a dir, el centenar de litografies que va realitzar per il·lustrar La Divina Comèdia, de Dante, ocupa el vestíbul del Centre cultural lauredià, un espai al qual Josep Roig, conseller de Cultura, vol donar més protagonisme, amb propostes de més alta volada (com aquesta). Sense tancar-se a la ciutadania, és a dir, a artistes novells, artistes del país o propostes de l’escola d’art. De moment, aquest recorregut per la imatgeria daliniana en un centenar de gravats, el comú l’ha “anat a buscar”, va explicar Roig: aprofitant els contactes amb l’ajuntament de Bolvir de Cerdanya, que és a qui la va cedir el propietari, Daniel David, editor del segell francès especialitzat en art Les Heures Claires. Procedeixen de l’edició especial que es va fer el 1964.
La sèrie va ser fruit de la tossuderia de Dalí: inicialment un encàrrec del govern italià per commemorar el 700è aniversari del naixement del poeta Dante Alighieri, es van desdir degut a la polseguera de crítiques perquè s’hagués triat un artista forà. L’empordanès va decidir tirar endavant de totes maneres: havia ensopegat amb La Divina Comèdia quan travessava un moment de crisi personal i havia sentit certa comunió amb el pelegrinatge cap als inferns. Al conjunt d’il·lustracions s’hi conjuguen, doncs, l’univers de Dante amb les particulars obsessions del geni de Figueres: el sexe, el subconscient, el pas del temps. I una figura del diable, de Llucifer, que en els 33 gravats dedicats a l’infern, al regne del sofriment, encara no té un rostre clar. No serà fins al final que aparegui retratat.
Els gravats, en els quals Dalí va treballar entre el 1955 i 1956, recorren els cercles de Dante, de l’infern al purgatori, i d’aquí ambdós artistes surten –Dante de la mà de Beatriz i Dalí, de Gala–. El conjunt –una obra en realitat difícil de veure exposada en la seva totalitat– recala a Andorra per segon cop en poc temps: es va poder veure l’estiu del 2015 al centre d’art d’Escaldes-Engordany (CAEE). En aquella ocasió, cedits per un col·leccionista privat italià.
Roig va destacar que l’aposta és “una picada d’ullet” a la proposta del Museu del Tabac, un desig “de fer créixer la complicitat i estrènyer llaços”, unes paraules amb què es va mostrar d’acord Maria Martí, directora de l’equipament privat.
EL VETERÀ JORDI ALUMÀ, PROTAGONISTA TRIAT PER ART AL SET
Noranta-tres anys i debuta a Andorra. Jordi Alumà, veteraníssim pintor, fill del dibuixant i cartellista Josep Alumà, arriba al país per protagonitzar la propera mostra de la galeria Art al Set, una exposició que s’inaugurarà el dia 29 vinent a les instal·lacions del Park Hotel i que es podrà visitar fins al 14 de maig. El veterà artista compareixerà amb els treballs de la sèrie més recent, Heads, una col·lecció dedicada als caps de dona. Colorista i juvenil, dos trets que van decidir la galerista Pilar Cortadella a apostar per aquest autor per a la mostra de primavera. Tot i que aquest serà l’eix central de la col·lecció que s’hi presentarà, també hi haurà espai per a algunes obres anteriors, sobretot els paisatges –racons marcats pels terrats de Barcelona– en què es va centrar bona part de la seva producció pictòrica.
Alumà, nascut el febrer del 1924, va ser reconegut amb la Creu de Sant Jordi per la seva extensa i acreditada trajectòria artística. L’autor està considerat internacionalment com un dels màxims coneixedors de la tècnica del retaule. En la seva carrera artística també va destinar una part a la tasca docent: va ser professor a l’Escola de la Llotja des del 1953 fins al 1989. Entre les grans obres murals que li van ser encarregades destaquen la decoració pictòrica del saló presidencial del Comitè Olímpic Internacional, a Lausana el 1988, per encàrrec de Joan Antoni Samaranch, i la de l’Arxiu de Comptes, al Palau de la Generalitat (1975), així com la de les oficines del Banc Atlàntic a Nova York (1983), a banda de diferents obres desplegades en edificis residencials barcelonins.