“La correcció política és tan sols un xarampió que s'ha de passar”

Joaquim Aubert Puig­arnau, és a dir, Kim, fill d’un represaliat pel franquisme, va viure la postguerra des de la llunyania que imposa la infància. Però amb el temps, la vida (professional) l’ha portat a dibuixar la postguerra, d’una manera o una altra, sigui amb l’òptica de l’humor al personatge Martínez el Facha o la visió més dramàtica d’El arte de volar. Amb les planxes d’aquesta molt guardonada novel·la gràfica protagonitza exposició al Museu del Còmic massanenc.

Un gran canvi de registre, oi?

Pensa que jo no el coneixia de res, l’Antonio Altarriba, el guionista. Em truca un dia i m’explica que està escrivint la història del seu pare, molt dramàtica, perquè va estar a la guerra espanyola i a l’europea i s’havia suïcidat feia poc. I em proposa que el dibuixi. Però jo faig humor, li vaig respondre. Sí, ja ho sé, però jo conec les teves coses, em va dir, també algunes de dramàtiques, com a El Víbora o Rambla. Bé, ho vaig provar. Al final m’hi vaig estar quatre anys, treballant-hi. És un llibre que necessitava molta documentació, dels anys trenta, quaranta...

Condiciona dibuixar un personatge que és el pare d’algú, que ha existit?

Em va donar algunes fotos, però de fet el vaig començar a dibuixar com a nen petit i el personatge va cobrar vida pròpia, va anar creixent, se’m va descontrolar.

I aquí el tenen, un llibre molt premiat.

De fet ens pensàvem que si en veníem dos o tres mil ja seria tot un èxit, però de sobte van començar a escriure bones crítiques. L’Antonio em deia: “Els d’El País són amics teus?” De cap manera, no els conec de res. I el llibre es va vendre a França, que això em va fer molta il·lusió, perquè allà sí que el còmic és estimat, considerat i reconegut. A Espanya segueix sent cosa de nens, fins i tot amics meus s’han quedat parats amb El arte de volar, que fos una novel·la.

Amb tot, es diria que aquesta idea va canviant.

Sí, éstà canviant, està canviant. Anem molt a signar aquest llibre, i la continuació [El ala rota], que acaba de sortir i m’he adonat que ve molta gent de quaranta cap amunt, cosa que fa uns anys era molt estrany: només hi havia els frikis del còmic i prou. Quan va sortir la novel·la gràfica tothom en feia catxondeo: què vol dir novel·la gràfica? I certament ara funciona molt bé.

‘El arte de volar’ torna a aquella època de postguerra de la qual vostè havia fet tanta broma, amb Martínez el Facha.

El Jueves ha canviat molt amb el temps. Hi ha molta gent jove i ja fan una altra revista, on Martínez el Facha no tenia gaire cabuda. Bé, per a ells; jo l’hauria seguit fent. Però per això vaig entrar en el món de la novel·la gràfica. Amb Altarriba ara hem fet el segon llibre i està funcionant també molt bé, la veritat és que la història de la mare és molt colpidora: es tracta d’una senyora que va a servir a la ciutat, a casa de militars.

Va començar a fer Martínez el Facha perquè ningú més volia el personatge.

Sí, quan van crear El Jueves la idea era fer com els tebeos de Bruguera, amb personatges fixos cada setmana. I el del fatxa ningú el va triar fins que vaig arribar jo, que era l’únic que quedava. Em van dir: t’ha quedat el millor. Sí, home, vaig pensar, si encara fa poc que han posat la bomba a El Papus; no ho sé pas.

Però va tirar endavant, i des del 1997 fins al 2015.

Vaig crear un fatxa que era un paio que anava de bona fe, que s’ho creia, que Franco era un déu, i al seu voltant hi havia tots els que s’aprofitaven de la situació. Jo feia actualitat, agafava el diari i treballava sobre notícies de la setmana. Jo pensava que era dolent fent guions, però amb tot a la gent sembla que li agradava, perquè encara em trobo gent que m’ho diu, o que li sap greu que ja no es faci. Al final forma part del país. Es diu: “Aquest és pitjor que Martínez el Facha.” De fet, hi ha Martínez Pujalte, del PP, que li’n diuen.

És que és pastat. Però vostè es va inspirar en José Sazatornil.

No, en realitat, no. Però un cop vaig veure el Saza, que ja el coneixia, fent un paper i vaig pensar que era clavat, així que vaig afinar una mica els trets, el nas. I fins i tot ell, en Saza, n’estava content. Fins i tot hi va haver un projecte de fer una pel·lícules.

I mai no li va crear problemes, el personatge?

Bah! Alguna carta d’amenaça, sobretot al principi. Però d’aquelles amb moltes faltes d’ortografia. Ja veies que no era un grup, que no hi havia res de perillós. Jo penso que al final no es podien sentir ofesos perquè era un personatge molt humà. Sobretot al principi, perquè després es va desmadrar. Però fins i tot algun falangista per signar-li algun llibre em deia: “Aquí tot el que expliques és veritat perquè tothom canvia de jaqueta menys nosaltres, que som uns pringats.” Així que vaig aconseguir que no se sentissin ofesos.

Miri, avui en dia, en temes d’humor, tothom se sent ofès.

Sí, et fan posar gai i no pots posar maricón perquè queda malament, però, és clar, no aguanta un acudit. I el col·lectiu s’emprenya. Com les dones, que de seguida et diuen masclista. Però això de la correcció política en l’humor durarà quatre dies, són xarampions que s’han de passar.

Per acabar: també ens ha portat algunes pàgines de l’obra que prepara.

Sí, estic treballant-hi, a poc a poc, és una història meva, de quan era jove: vaig deixar Belles Arts i vaig marxar cap a Alema­nya a treballar. Per a mi va ser una aventura, però és cert que em vaig trobar allà amb tot de drames.