Reportatge
Amb el Pas sempre a la boca
“No sé obrir la boca sense dir Pas de la Casa.” Marta Deu fa pàtria amb un llibre, ‘Del Pas de la Casa, menuda memòria’: poemes i una narració que li publica Anem Editors. Records d’infantesa en un territori tan proper i, es plany, tan poc conegut.
Amb el Pas sempre a la boca
Crec que el Pas no es coneix o es coneix d’una manera que sembla terrorífic, però tot és per desconeixement”, es plany l’autora, que va recalar amb cinc anys a la població encampadana, on va créixer i a la qual ha estat sempre lligada. Amb el llibre –que presenta aquest vespre, a les vuit, al comú d’Encamp– vol oferir una altra imatge del seu poble. “Òbviament que s’han fet malament moltes coses, però l’ànima, com va néixer, tot això és molt maco”, defensa.
El pare, Frederic Deu, va arribar al Pas de la mà de l’empresari Francesc Viladomat. La família, recorda l’escriptora debutant, estava instal·lada a Vilassar de Dalt, on regentaven una fonda que anava prou bé. Llàstima que els falangistes locals els tinguessin al punt de mira i algú (un falangista local: no tots tenien la mateixa mala bava) va aconsellar al pare de família que busqués vents més propicis. La família va pensar marxar a Austràlia, on es necessitaven treballadors, però un accident –el pare portava també un taxi– va estroncar l’aventura. Aleshores va recalar per la fonda l’empresari Francesc Viladomat i els va parlar del Pas i dels seus projectes en un lloc situat a dos mil metres d’alçada, “i els dos mil metres d’aleshores no són els d’ara”, recorda la Marta, que hi arribaria amb cinc anys i es trobaria amb tot un món per explorar, amb una infantesa bastant solitària (a banda d’ella i el germà a penes hi havia tres o quatre nanos més) però on podien jugar a la natura, inventant castells a les roques del riu.
Als poemes Deu recorda aquella època, quan el Pas estava a penes per crear: els germans s’amagaven a la boira per fumar cigarretes i el refugi acollia els obrers que muntaven el teleesquí. Un establiment que servia de petit hotel però també d’infermeria –tant ella com la mare, l’Antònia Pedrerol, havien ajudat el Conrado, l’infermer, a cosir ferides– i acollia les misses: mossèn Ermengol Cerqueda mai no hi fallava, però quan una tempesta el retardava arribava a la població fent sonar la campaneta per reunir els fidels.
Entre vers i prosa Deu recorda coses com que la llum elèctrica no va arribar fins als anys setanta, després d’haver passat per les espelmes, la llum de gas i el primer grup electrogen, que només s’encenia a l’hora de sopar. “És clar que al Pas s’han de suportar inclemències, que suposa un esforç viure-hi, però el pare, que venia d’una família humil, sempre va ser conscient que Andorra va ser el país que li va oferir refugi, i tant de bo avui amb el que passa al món hi hagués molts més Pas”, insisteix l’empresària reconvertida en autora: “Vaig començar a escriure sobretot per als nets.” És a ells a qui, en principi, va destinat aquest poemari, “per explicar com es va aixecar un poble del no-res”. Amb moltes bajanades, admet, fruit de l’especulació: “Hauríem de respectar el Pas perquè el Pas sempre ha respectat la gent que hi hem anat.”