Exposició i 'performance' d'Arranz-Bravo

El pintor català és refractari a les retrospectives, recalca Ricard Planas, el crític encarregat de glossar l’obra que proposa New Man, per això el que es pot veure a la sala d’exposicions del Govern és molt recent, del 2005 cap aquí. Una obra vigorosa, destaca un altre dels crítics presents, que segueix evolucionant des d’aquelles influències pop art, una etiqueta que ell ha injuriat. Planas, en el parlament de presentació destaca la mateixa qualitat, la “joventut esclatant” de la pintura d’un creador veterà que segueix treballant diàriament. Destaca el compromís de l’artista amb els valors locals –la pedra, la muntanya, com al llenç que acaba d’enllestir–, però apuntant també l’universalisme, una “bicefàlia” que l’artista reivindica.

La col·lecció d’Arranz-Bravo es podrà veure fins al 28 de maig a l’antic CIAM –“esperem que en aquest eix amb el Thyssen i el CAEE revifi” l’espai, confia la ministra de Cultura, Olga Gelabert–, però en breu el recorregut s’ampliarà amb la proposta a la galeria Pilar Riberaygua, on és un dels pintors de la casa.

En la línia de les últimes propostes, l’exposició es complementarà amb activitats: el 22 d’abril, un taller per a infants, a càrrec d’Helena Guàrdia; el 20 de maig, un vermut amb xerrada.

REPORTATGE

Quasi un segle d’art

Noranta-tres anys calça Jordi Alumà (Barcelona, 1924). Noranta-tres anys i encara li queden tantes coses per fer com la que avui compleix: debutar a Andorra. Amb una exposició orquestrada per Art al Set per suggeriment de Jordi Mas, l’ex-cònsol encampadà, que es veu obligat així a confessar la seva afició als pinzells: ell encara haurà de debutar. Tornant al veterà artista català, compareix amb l’obra més recent, la sèrie Caps: cares de dona sobre paper japonès, una proposta juvenil, lluminosa, colorista i fresca, glamurosa i, per què no?, un pèl frívola. També porta algunes composicions anteriors: els terrats de Barcelona que li han semblat molt inspiradors i que, com els caps femenins, desconstrueix seguint influències del cubisme, dels retaules barrocs i l’arquitectura romànica, de les melancòliques figures de Modigliani. No debades la seva extensa trajectòria artística transcorre en paral·lel amb tots els moviments d’avantguarda artística del segle passat. Que a l’hora, confessa, li han interessat i ha sentit allunyats del seu interès. “Respecto els impressionistes, és clar, però no m’interessen gaire”, manifesta. Ell es mira els mestres italians: Giambattista Tiepolo o Piero della Francesca, per esmentar alguns del que el van marcar en els anys juvenils, els de formació, amarant-se de la Itàlia renaixentista i tot allò que va deixar darrere seu.

Alumà, que recala a Andorra amb obra de petit i mitjà format, va destacar sobretot pel muralisme: Joan Antoni Samaranch li va encarregar una de les grans composicions avui exhibides al saló presidencial del COI a Lausana.