“No soc artista, artista és Lola Flores: soc un treballador de l'art”

Els seus ulls han recor­regut quasi un segle d’història de l’art. Jordi Alumà va néixer el 1924, a la Barcelona de Primo de Rivera: “i per això em dic Jordi, tot i que aleshores estava prohibit, però els meus pares eren molt catalanistes”, especifica. Va néixer en una família marcada per l’art: el pare, Josep Alumà, un reconegut cartellista; l’avi patern, dibuixant i litògraf; i el matern, Masvidal, escultor. Va morir, el recorda, a una edat molt avançada, menjant pa amb xocolata i assegurant que mai no havia aconseguit l’obra perfecta. Que és el que ell també diu. Als 93 debuta a Andorra, amb una exposició al Park Hotel de la mà d’Art al Set.

Aquí està, al peu del canó. Com s’ho fa?

Ni penso a retirar-me. I vaig començar als 16 anys, que vaig tenir la sort de guanyar un premi i això et dona ales per continuar amb aquesta passió. Jo no em considero un artista, per cert, jo soc un treballador de l’art. Artistes són la Lola Flores, aquesta gent. Jo soc un treballador de l’art, que és diferent. A banda, no sabem fer res més, que quan es fon una bombeta no la sé posar.

Cada dia al taller?

Cada dia al taller, de les nou fins a les dues. Després, a la tarda, escric, escolto música i miro el que he pintat al matí: de vegades m’emprenyo i d’altres dic “mira quin matí més maco!”

En més de setanta anys, com canvia la relació amb el llenç?

No, la pintura comença sempre amb un accident, que dona peu a seguir, a estirar del fil. Tot i que literatura amb pintura no es pot barrejar. Ha de ser emotiu, no literari. Bé, també hi ha Las lanzas, de Velázquez, que és pura literatura, però ell és un mestre.

Va començar al Comissariat de Propaganda de la Generalitat, en plena guerra civil.

Sí senyora, dotze anys que tenia. Feia aquells cartells del No passaran, Mori el feixisme. Bé, jo era l’aprenent, anava a buscar l’aigua, tirava de carretó. Quan va acabar la guerra jo tenia quinze anys. Bé, el que va ser molt interessant va ser la postguerra: vaig fer la primera exposició als vint-i-un anys. Art sacre. Havia estat a Itàlia, veient la veritat de la pintura. Em vaig adonar que hi ha pintura dolenta que si t’agrada més val que deixis de pintar. I la gran pintura, si l’entens, estàs salvat.

Només el pintor o el públic?

No, jo passo del públic, jo pinto per a mi. Hi ha coses que no han agradat i jo trobo bones.

Ha vist tots els moviments de la història de l’art del segle XX. Sobta que digui que no li agraden els impressionistes: són uns déus dels mercats.

Vius molts moments que no entens. Els impressionistes són molt bons, no ho nego, però és la pintura dels desgraciats, d’uns bohemis. Molt bons, però m’emociono més amb el Tiepolo, Bellini: l’època d’or de la pintura universal van ser els segles XVI i XVII. I el romànic, naturalment.

El cubisme sembla haver-lo influït, però. I és vostè quasi contemporani de Picasso.

Sí, hi ha coses meves que estan dins el cubisme, però a mi m’agrada trencar les coses. Però la meva pintura no és revolucionària. A cada generació surt un geni i un d’ells és Picasso. No el seguia, però l’admirava; la meva obra no és picassiana, sinó que beu de l’escola italiana: la bona factura de la pintura, la delicadesa, la transparència, la força de les estructures.

Ara no li preguntaré per pintura, sinó per estels.

Sí, miri, són un homenatge al meu avi, que em va criar. Era dibuixant i feia estels, jo m’hi vaig aficionar i m’han portat molt de goig, però també una desgràcia. Un cop, allà cap als seixanta, anava a fer una exposició a Nova York i se’m va ocórrer fer volar un estel des de dalt de l’Empire State, un estel vermell. Quan volava, de sobte vaig sentir un cop de porra al cap i em van detenir. Vaig passar la nit al calabós.