Reportatge
Una “creu roja cultural”
1967. Bartumeu Rebés funda Editorial Andorra, amb Jaume Aymà. La intenció era fer una aportació literària a la trista Espanya franquista marcada per la misèria cultural, posar en marxa quelcom com “una creu roja cultural”, segons va dir el mateix Rebés.
Una “creu roja cultural”
La primera editorial que es va posar en marxa al país amb certa ambició va ser Casal i Vall, el 1956. La seguiria Editorial Andorra, un altre segell que també posava els ulls en el camí de l’exportació més que en el públic andorrà. Ho recorda Pere-Miquel Fonolleda, autor de l’estudi Editorials i societat a Andorra. 1945-1994, un volum publicat precisament pel segell que ara fa el mig segle de vida. Fonolleda contextualitza la posada en marxa de la veterana editorial com a membre d’una tríada que completen l’esmentada Casal i Vall i Edicions Mirador del Pirineu, que va impulsar Norbert Orobitg.
Les tres cases comparteixen l’objectiu d’arribar al públic forà –català, espanyol, iberoamericà fins i tot– però que fan camí per vies diferents, recorda Fonolleda. En especial pel que fa a enfrontar la censura del règim del país veí. A Rebés, “és clar que li feia por la censura”. El segell tenia la impremta a Barcelona però la seu a Andorra, cosa que facilitava la incorporació d’autors exiliats, el contacte amb ells, llibertat de moviments, explica l’autor de l’estudi i llibreter. De totes maneres, Rebés mai no va fer res que el pogués posar en un gran compromís amb la censura, sempre es va mantenir al fil del que estava permès. Per exemple, el segell andorrà es va convertir en porta d’entrada al mercat editorial d’un intel·lectual comunista com Manuel Vázquez Montalbán, que va dirigir una col·lecció, Ver, Oir y no Callar, de denúncia social, sota els pseudònims Luis Dávila i Manolo V el Empecinado. També hi van passar gent com Lluís Capdevila, Max Aub, Ramon J. Sender o Francisco Ayala, proscrits pel franquisme. “Amb prudència i mà esquerra va col·locar una cinquantena de llibres que cap editorial espanyola no hauria gosat fer”, considera Fonolleda.
L’estratègia va ser equidistant de la seguida pels dos segells esmentats: Casal i Vall havia tirat per un camí molt més fàcil, el del llibre religiós i per comptar amb el nihil obstat del bisbat. “Sense mullar-se gaire, vaja. El que van fer és explotar el fenomen de l’autarquia econòmica, muntant aquí la impremta amb la maquinària més moderna d’Europa en aquell moment, que van poder comprar sense les restriccions duaneres que hagués suposat portar-la a Espanya” i sense les restriccions elèctriques que patia l’Estat veí.
Una estratègia divergent
Totalment divergent va ser el camí d’Orobitg, exmestre a Tàrrega, home pertanyent al PSUC i fitxat per la policia espanyola. De fet, apunta Fonolleda, la censura li va impedir distribuir a Espanya; ell va muntar una llibreria a Andorra on despatxava el que editava. Llibres com el títol que ell mateix signava, La pau dins la guerra, unes memòries novel·lades que recollien episodis com el seu pas per la presó.
Entre ambdues, “Editorial Andorra va trobar l’equilibri, actuant amb certa prudència”, diu Fonolleda. Amb tot, el 1972 clou aquesta primera etapa: l’eufòria inicial no va anar acompanyada dels resultats econòmics desitjats i es va arribar a una situació econòmica insostenible que va portar al tancament, com recordava Xavier Rebés d’Areny-Plandolit en el catàleg que va servir per commemorar els 40 anys de l’editorial. Enguany n’hi haurà un altre, amb els últims deu anys. El 1978 ell mateix reprendria l’activitat, al costat del fundador: van renovar les col·leccions i van iniciar la línia que s’ha mantingut fins a l’actualitat –amb la tercera generació, Lluís Viu, al capdavant–, centrada fonamentalment en els autors i la temàtica andorrana (amb honroses excepcions, com publicar Joan Margarit).
Va ser “una iniciativa valenta de mecenatge”, la d’un home inquiet “i disposat a perdre quartos, i en va perdre”, conclou Fonolleda.