Rostres que toquen la fibra al museu del tabac

L’exposició –nou retrats desplegats enmig de l’attrezzo que els va acompanyar en les nits a la intempèrie: cartrons i fulls de diaris– arriba a l’equipament lauredià amb suport del comú de Sant Julià perquè, va argumentar el conseller de Cultura, Josep Roig, “és un projecte que toca la fibra”; tot i que a Andorra no és cosa del dia a dia, “hem de ser sensibles a una problemàtica que a la societat andorrana li pot semblar aliena però que no ho és tant”. L’exposició es complementarà amb una obra de teatre, a l’auditori Rocafort el 21 de maig, en què antics sensesostre actuaran acompanyats per actors professionals.

Tornant a les històries que narra cada solc dels rostres retratats per Bosque –en llenços completats pels missatges escrits dels protagonistes–, hi ha gent com Fuster. Il·lustrador amb bona feina i trajectòria reconeguda. Un dia el pis on vivia es va cremar i es va trobar al carrer. L’addicció a la beguda va fer la resta i ell va viure quinze anys amargs que ara reflecteix en un còmic, 15 años en la calle, editat inicialment per Glénat i ara per La Chula Ink. Ara, va explicar el director d’Arrels, Ferran Busquets, és un home “entregat a la causa”, que forma part de l’equip directiu de la fundació i nar­ra la seva experiència a tort i a dret, per a qui li sigui útil.

La sèrie, que anteriorment s’ha exposat a Barcelona, al convent de Sant Agustí, planta davant la mirada de l’espectador vuit peripècies més. Entre elles la de Juan Carlos, clara mostra, insisteixen Bosque i Busquets, que és totalment fals que qui es troba al carrer és perquè no vol treballar. És ell qui va intervenir el seu retrat amb la frase “nosotros somos importantes, pero lo seríamos mucho más si además fuéramos útiles”. Al costat, José Luis, poeta i fuster: va acabar vivint al carrer empès per la solidaritat amb un amic. A Loraine, una infermera britànica, li van robar els papers en arribar a Espanya, sol explicar. L’esperaven uns anys al desert fins que va poder recuperar una vida. Francisco és un brasiler que a la joventut havia estat grafiter: la intervenció amb què conclou el quadre de Bosque així ho recorda. I per a Salvador va ser un tràngol difícil fins i tot el procés d’acabar l’obra, i va emocionar la pintora amb la frase que hi va plasmar: “La lucha no queda en el alma, queda en el cada día.”

La mostra recala a Andorra i al museu lauredià, va explicar Bosque, perquè precisament la seva directora, Maria Martí, va ser qui la va encaminar a Arrels. “Es tracta que tots fem el que puguem i jo el que puc fer és pintar”, va dir.

ARRANZ-BRAVO FA DOBLET A LA SALA RIBERAYGUA, AMB OBRA RECENT

Eduardo Arranz-Bravo protagonitza aquestes setmanes un doblet a Andorra: si fa pocs dies inaugurava una mostra a la sala d’exposicions del Govern, Art al Roc –amb execució d’una obra en directe inclosa–, avui inaugura a la sala Pilar Riberaygua, d’on és un dels creadors habituals, amb l’obra més recent de la producció.

Arranz-Bravo, a qui la galeria presenta com un dels artistes vius més representatius i un dels mes coneguts amb projecció internacional d’Espanya, protagonitza una mostra que es podrà visitar fins al 12 de maig.

L’artista ha passat per diferents etapes, recorda el text de presentació de la mostra, des de l’art més poètic dels seixanta fins a l’experimental i compromès de la dècada següent. Ara mateix, presenta una producció que mira cap a la monumentalitat.