Reportatge
“A veure què munta l'Emma”
Emma Riba (la Massana, 1990) és part d’una petita fornada de joves ballarins –disciplina quasi inèdita fins ara al país– que han acabat de formar-se i accedeixen a la dansa professional. Tasca gens fàcil. Però què volem, ens pregunta, si la dansa és la seva vida.
“A veure què munta l'Emma”
Per a l’Emma hi ha una font d’inspiració vital i artística fonamental: el seu oncle, el fotògraf massanenc Jaume Riba. “Sempre hem tingut una relació molt propera, és algú de referència pel seu criteri, inspirador”, afirma, encara que practiquin disciplines aparentment tan allunyades. La d’ella és la del moviment. “No sé d’on sorgeix l’interès, sempre m’ha agradat muntar xous, des de petita: quan hi havia trobada familiar ja tothom esperava a veure què munta l’Emma.” Ara que busca el seu forat en un món tan complicat –i competitiu, admet– està il·lusionada de debutar al seu país: havia col·laborat en un espectacle, Clown Palace, estrenat al teatre massanenc de les Fontetes, però era un projecte de Daniel Arellano. Ara ha aconseguit ficar un peu a la programació de l’Escena Nacional i presentarà muntatge propi. A banda, pensa emprendre una petita croada: s’ha entestat a atansar la dansa contemporània al carrer, educar el paladar i crear públic per a la disciplina que adora.
De ben joveneta va començar a fer classes a l’escola d’Esther Esteve i després a Líquid Dansa, “on feia totes les classes possibles”, a banda de col·laborar amb la companyia si hi havia alguna ocasió. I un cop extret tot el suc que podia aquí, es va traslladar a Barcelona, París i Salzburg per continuar la formació. Buscant aquells indrets on poder perfeccionar cada estil, cada tècnica possible, en una disciplina tan oberta a les fusions (de l’acrobàcia i les arts marcials, apunta Riba).
Millor que els estudis homologats, l’Institut del Teatre, per exemple? “Cert que aleshores tens a les mans un títol homologat, però en centres com aquest, al meu parer, tot està molt pautat, l’estil és molt marcat: mira IT Dansa, una companyia molt neoclàssica”, reflexiona. Ella va preferir defugir l’academicisme, el que considera “passar per un tub molt estret”, mentre que la dansa contemporània “està en permanent construcció i definició”.
Ara, després d’haver participat en projectes com els de la companyia Los tres nombres de un gato i haver aixecat coreografies pròpies que ha pogut ensenyar per diferents espais barcelonins, el que li ve de gust és comparèixer a Andorra. Més encara: vol ajudar a fer que la dansa contemporània sigui cada dia més coneguda i acceptada entre el públic del país, amb accions al carrer que ajudin a “educar el paladar”, i així s’apreciï cada cop més. Té idees, a la Massana i Ordino, per concretar. El que sí que ja té definit és l’espectacle que presentarà en el marc de la propera temporada de l’Escena Nacional d’Andorra (ENA): Escenificant..., al juny i juliol i acompanyada per una també jove ballarina, Laura Alcalá. Un espectacle en la línia que més li agrada: reclamarà la participació del públic perquè, sense saber-ho, artistes i espectadors siguin els creadors conjunts de la peça, li donin contingut.
Riba està ansiosa per comunicar. “Jo no entenc la dansa sense l’altra gent: ballar és relacionar-se amb la gent, amb l’espai”, explica.
Il·lusions i problemes afegits
Tot i que l’entrada en el món professional, admet, no està sent gens fàcil. “Quan era a Andorra em sentia idealista al tres-cents per cent, em creia que les coses són com a les pel·lis i que tot és una gran producció”, el que no havia vist tan clar “és com costa aquesta professió”. Tampoc havia pensat que, en realitat, és una disciplina en la qual costa trobar públic. Amb una dificultat afegida, es dol: la derivada del passaport andorrà i els condicionants administratius que li han suposat renunciar a algunes feines, després d’haver passat càstings exigents. Problemes que són una pedra al camí. “Ho he trobat tot molt complex. O si més no, soc jo que no he trobat la manera de resoldre-ho.”