“L'humorista té un marge per dir barbaritats, barra lliure per opinar”

Els personatges han evolucionat amb vostè.

Sí, hi ha un tipus de personatges, com Tintín, que segueixen sent iguals del primer a l’últim i per molts anys que passin, però en el meu cas reflecteixen circumstàncies personals: la veritat és que després de tenir el primer fill ja no recordava què era estar dos sols en un pis. També és cert que ara els autors tenim més possibilitats de fer-ho, de trencar aquests formalismes i controlar el que creem.

A banda, va començar al ‘Regió7’ i ha continuat fent humor en premsa escrita.

Sí, vaig treballar molts anys, 25, aquí a Manresa, i ara faig humor de crònica política per a Eldiario.es. Per això necessito una sèrie costumista per desintoxicar-me: la política m’agrada, però és una mica obsessiva.

No deu ser difícil trobar temes. O al final és monòton?

La sensació és que cada dia tens molt material per escollir, però sempre parlem de les mateixes coses: corrupció, abús de poder i algun nyap, ineptitud, i torna a començar. Pots canviar el nom de la gent i poden tenir els diners a Andorra o a les Caiman, que l’acudit sempre és el mateix.

Treballa per a un diari de Madrid però viu molt de prop l’actualitat política catalana.

És complicat tocar els temes de Catalunya, és clar. El procés, per exemple, es difícil tocar-lo sense posicionar-se. Jo ara parlo del referèndum, perquè en democràcia s’ha de fer, agradi o no el resultat que en pugui sortir. Vendre aquesta idea a Madrid ja és deixar les coses molt clares. Però finalment la feina de l’humorista és tenir opinió.

Se li tiraran a sobre.

Se’t tiren a sobre per qualsevol cosa, però la feina de l’humorista també és aguantar el xàfec. Company, què vols, és el que tenim. Tot i que ja sabem que pot passar de tot.

En el seu cas, va deixar ‘El Jueves’ per aquella portada amb Felip i Letizia.

A l’editor li va semblar malament, ens va cremar molt i vam ser quasi una vintena que vam sortir per la porta perquè no ens va semblar correcte que decidís canviar la portada. No pots estar pendent de si l’editor et dona permís o no, de com bufi el vent: aquest no era el tracte per molt que sigui l’amo i pugui fer el que vulgui.

S’ha trobat molts tabús, moltes vaques sagrades?

De tabús sempre n’hi ha. Fer humor és qüestionar coses i el cas és que vivim en una societat on hi ha fets inqüestionables, però són convencions, no ciències exactes; en canvi, si no te les creus, molestes. Qui és dissident molesta moltíssim.

Avui és difícil no topar amb el políticament correcte, o amb tanta gent amb pell tan fina?

Abans El Jueves es feia sols per al seu públic, que ja estava d’acord amb les seves convencions; avui un acudit arriba a molta més gent, per les xarxes, gent a qui no està destinat. Sap greu que hi hagi gent amb la pell tan fina però també sé que forma part del joc: si ningú consumeix el tipus d’humor que fas t’ho has de replantejar. Les regles són clares.

S’ha de mossegar la llengua?

La gent encara agraeix que qüestionis les coses. Penso que agraeixen que hi hagi humoristes independents, que saben que l’humorista, per tradició, té un marge per dir barbaritats que no es poden dir en un altre context. Tenim una mica més de bar­ra lliure per dir-hi la nostra.