Reportatge
Un de boig i l'altre, no tant
Van ser dos mons paral·lels, els de Salvador Dalí i Joan Ponç, amb alguns punts de contacte: la bogeria (pura aparença en Dalí, realitat en Ponç), la fidelitat al seu estil, ser dos bastions contra l’abstracció, Cadaqués... Es tornen a trobar a Art Areté, fins al juliol.
Un de boig i l'altre, no tant
La galeria, inaugurada ara fa un any, proposa un recorregut cronològic i temàtic per l’obra del surrealista més cèlebre i el (sovint encara fosc) creador del surrealisme màgic. Esquisse Leda atòmica, oli sobre fusta precursor d’una de les teles més conegudes de Dalí, inicia el relat. “Fixeu-vos que no és un esbós, sinó una obra perfectament acabada, mireu els detalls, l’anell per exemple”, apunta el col·leccionista Blas Gómez, qui està al darrere d’Art Areté, amb Isabel Rodríguez Ferrer. Aquesta Leda és propietat seva, com bona part de les peces del fons de la sala. L’exposa formant part d’una terna representativa de l’autor empordanès: al costat del retrat de lord Mountbatten, governador de l’Índia mort en un atemptat de l’IRA, i de Diamond Head, composició a la qual dona nom un volcà de les illes Hawaii on Dalí va estar a final dels setanta. Tres tècniques, tres temàtiques, tres peces molt diferents: la de col·leccionista, la política, la decorativa, que ajuden a marcar les diferents etapes en la producció daliniana, destaca Gómez.
Però n’hi ha molt més, és clar. La seva peculiar versió d’un joc de cartes de la baralla francesa (amb el disseny es van editar 20.000 jocs). I peces amb els motius que es repeteixen a tota la seva producció: hi ha una maternitat molt freudiana, al revers de papers notarials del pare; hi ha una composició conceptual, amb set crosses: número de la divina proporció i símbol per a ell de la reencarnació (la família considerava que era el germà renascut, el germà que havia mort amb set anys). I hi ha també un estudi anatòmic ple d’ironia i un retrat d’home amb barretina que, ben pensat, resulta ser Dalí mateix ja prefigurant la seva pròpia mort. Gómez, que ha orquestrat l’exposició ajudat pel fill, Albert, i Rodríguez Ferrer, puntualitza que l’interès de tots tres per l’art no rau en la peça en si: “La idea de la galeria és que les peces que adquirim ens ajudin a aprofundir en el coneixement de l’artista, que tinguin quelcom a explicar, algun punt que les faci especials.”
Ponç, que amb Joan Brossa va sembrar el germen de Dau al Set, protagonitza la següent part del recorregut. Amb les diferents etapes de la seva producció representades. Del descobriment del surrealisme –al qual va arribar pels seus propis mitjans– hi ha una peça emblemàtica, de la Suite Al·lucinacions (1947), una obra que a l’estiu anirà a parar a la retrospectiva que li dedicarà la Pedrera i més endavant, al museu de Céret. Al costat, una de les peces més cobejades pels col·leccionistes de Ponç: un dels 99 Caps –98 emocions fins a l’última, la de l’acostament a Déu, que volia destruir–, van ser pintades al retir a la selva amazònica, allà on va fregar la bogeria, abans de tornar i establir-se a Cadaqués, ja reconegut i autor d’una pintura molt menys torturada.
FRONDOSITAT DESPRÉS DE LA SEQUERA
No fa tant, el panorama era desolador: les galeries tancaven una rere l’altra i les exposicions s’empetitien. Avui ha acabat la sequera. Hi ha el Thyssen, és cert, però la resta de sales i equipaments s’esforcen per mostrar que hi ha vida fora de l’emblemàtica col·lecció. I en aquests moments conflueixen una sèrie de mostres interconnectades: Dalí i Ponç a Art Areté lliguen amb els surrealistes del Museu del Tabac, i Cadaqués va ser punt de confluència per a un grup de creadors on també hi havia Eduard Arranz-Bravo (és a Art al Roc i a la Riberaygua). I una ullada als Caps de Jordi Alumà al Park Hotel no recordarà els de Ponç?