“Vaig viure temps bojos, però s'ha de viure primer per fer art després”

Comencem pel concert: què ens oferirà?

Bé, ara estic entre dos projectes, escrivint la segona òpera, sobre l’emperador Adrià, després d’haver tret l’àlbum sobre els sonets de Shakespeare. Així que entre dos projectes grans he de sortir al món i cantar: he de pagar el lloguer [riu]. Faré una revisió de la meva carrera: vells temes, alguns de nous, una mica de clàssic una mica de popular. Bàsicament faré la meva feina, que és ser un trobador.

‘Take All My Loves’, amb sonets de Shakespeare: per què?

Jo adoro Shakespeare. Portava anys treballant-hi, component sobre els sonets, per a mi. Després vaig treballar amb Robert Wilson, director teatral, i hi vam fer la producció dels sonets, i ara, amb l’aniversari dels 400 anys de la mort del poeta, tenia sentit publicar-ho.

Com ha funcionat la seva primera òpera, ‘Prima Donna’, entre el seu públic?

Penso que tenien expectació i crec que vaig aconseguir atreure’ls. Estan habituats que en una cançó de Rufus Wainwright no saps mai què esperar, saben que serà quelcom d’inusual. Considero que amb l’òpera vaig aconseguir portar-los a indrets on mai no haurien pensat que anirien, com aficionats a la música. Hi ha una part d’entre ells que no coneixien bé l’òpera i penso que és excitant també per al món de l’òpera rebre nou públic, perquè el públic s’està allunyant de l’òpera i la lírica lluita per mantenir la seva legitimitat. Jo estic satisfet de ser part d’aquest diàleg.

I el públic d’òpera com l’ha rebut?

Hi ha un 50 per cent que entén i aprecia el que faig. L’altre 50 mai no canviarà d’opinió i estarà sempre tancat en la vella concepció de la lírica. I quan dic vella, quan dic el vell món de l’òpera, em refereixo a fa cinquanta anys, perquè fa dos-cents anys i més, l’òpera era una forma popular de música.

La crítica...

Els músics, els cantants, els directors, estan encantats d’interpretar la meva música. Entre els crítics, depèn. Però suposo que molts estan esperant a veure cap on vaig, perquè saben que per a ser un compositor de debò no és suficient amb una òpera. Ha estat així també amb els grans compositors.

És vostè un músic obert a molts estils, amb influències que van de la chanson a Judy Garland, de Wagner al folk.

Soc un devot de la melodia. Això ha estat sempre la meva principal inspiració. En tot el que componc penso com un cantant més que com un músic acadèmic o un instrumentista. Penso que el meu piano és una veu. Així que tot gira al voltant de trobar una melodia perfecta i posar tots els recursos al seu servei. Tot el que escric té un 50 per cent d’intel·lectual i un 50 per cent d’emocional.

Va tenir una vida complexa per moments. Com es reflecteix a la seva música?

Vaig començar a estudiar al Conservatori, però el vaig deixar per viure la meva vida perquè penso que era important per tenir material. L’art recull l’essència d’haver viscut una vida interessant. Així que, és cert, vaig viure temps bojos, però crec que el més important és viure primer i després crear, fer art, perquè la vida i l’art van juntes.

Funciona també com una teràpia? Temes com ‘Go or Go Ahead’, per exemple, parlen d’experiències amb les drogues.

La música és definitivament una resposta a algunes preguntes, o potser preguntes que necessiten respostes. Però no sé si una teràpia. Hi va haver un moment en què vaig deixar de fer música per centrar-me en mi mateix com a ésser humà. Ara que soc pare d’una nena petita la música també em serveix per fer-li petons a les pupetes [riu]. Bé, la música pot salvar-te però també tornar-te boig.

Es va declarar obertament homosexual als vuitanta, quan pocs ho feien. Els temps estan canviant?

Sí i no. Vull dir que oscil·len endavant i endarrere. Tristament estem entrant en una altra edat fosca en termes de drets dels gais, dels drets de les dones, dels drets humans. Passa a Txetxènia i passa aquí, als Estats Units, amb Trump. Estem tornant a la brutalitat. Així que estem anant cap enrere. Dit això, soc un lluitador i he estat en aquesta batalla abans. Finalment, jo crec en l’amor, en l’acceptació, la pau.

Mal moment per ser idealista?

Sí, però també molt necessari, més que mai perquè hi ha un objectiu per ser idealista. Va ser gran tenir a Obama, una figura fabulosa, però també penso que ens estem tornant una mica mandrosos per lluitar contra el que no està bé al món.

Quina ha estat la influència sobre vostè de Leonard Cohen?

Tot i que a Mont-real, on vaig créixer, era una figura, jo el vaig conèixer més tard, a Los Angeles, quan em vaig fer amic de la seva filla, Lorca. És un home a qui realment admiro i penso que m’admirava també. Va ser una de les estrelles més brillants.

Amb els gens que té, la seva filla [Viva, que va tenir amb Lorca Cohen] si es dedica a l’art serà un geni. Vostè també va ser un nen prodigi.

[Riu] Però primer haurà d’aprendre a menjar-se el bròquil. Jo vaig ser precoç, és cert, però també m’havia de menjar tota la verdura.