“Una barreja entre la societat japonesa i la nostra seria perfecta”

Expliqui’ns la gènesi del projecte.

Es remunta al 2001, quan tots dos ens vam conèixer. Des d’aleshores fins al 2008 estàvem entre Espanya i el Japó. Aquell any vaig visitar el Japó més rural, desconegut, i em va captivar. Vaig començar a pensar-hi i la pilota va anar creixent fins que vam decidir deixar-ho tot i embarcar-nos.

Dues visions diferents.

Sí, jo treballo sobretot en color i ell, en blanc i negre. I hi ha la visió d’home i la de dona, la del nadiu i l’estrangera, la poètica i la nostàlgica de qui ha viscut molts anys fora davant la meva, que és la de qui arriba de nou.

En tenim una idea esbiaixada?

Sempre he cregut que hi ha molts tòpics, una visió estereotipada. El Japó es coneix per temes negatius, estrambòtics: els nens enganxats als ordinadors que no surten de l’habitació o les nenes que es prostitueixen per comprar roba de marca. En canvi, els valors positius de la societat japonesa no surten mai als mitjans de comunicació.

Quins valors?

Dir que són gent diferent és una obvietat. Hi ha aquesta visió que són molt distants, freds, reservats, fins i tot insensibles. Però també són molt respectuosos. Tenen uns valors i uns hàbits que et fan la vida molt agradable, encara que seguir totes les normes de conducta que tenen també la fa dura, són molt rígids. També és una societat molt jerarquitzada i masclista, on està molt ben vist i valorat que la dona, quan té fills, es quedi a casa. Jo no podria. Una barreja amb la nostra societat seria perfecta.

Cada dia ens fascina més, oi?

Sí, ens hi apropem des de molts àmbits: del menjar a la cal·ligrafia, l’ikebana. Nosaltres vam muntar un restaurant japonès a Barcelona. Semblava que havia de ser una moda passatgera, però resulta que no, que l’interès pel Japó va augmentant: cada cop hi ha més restaurants, més gent al Saló del manga, més interès per la literatura. És que és un país molt ric i que t’aporta moltes coses noves i interessants. A França ja fa temps que tenen un gran coneixement de Japó, però a nosaltres encara ens queda molt per descobrir.

Un any sencer recorrent un país en una autocaravana dona per a moltes anècdotes i situacions curioses, en recorda cap?

Uf! El cert és que ja fa tant de temps, perquè va ser el 2010. Però sí que recordo que quan els japonesos sempre ens deien que quina sort, poder tastar el menjar dels diferents llocs del país. L’obsessió pel menjar és brutal. És superprimordial. I una altra cosa, perquè veieu el contrast: com que viatjàvem amb una autocaravana plena de màquines de fotos i ordinadors, vam voler assegurar-ho, i a ells se’ls feia estrany. No vam tenir ni un sol problema. Aquí no hauríem anat de Barcelona a l’Ametlla sense que ens obrissin el cotxe a la primera àrea de servei.

Passar-se la vida viatjant i que et doni de menjar fa molta enveja.

De cap manera! Abans de la crisi, de la fotografia encara sobrevivies, però des del 2009 ja s’hi ha afegit la crisi econòmica, la del món digital, la gratuïtat, el fet que tothom sigui fotògraf i que tant faci publicar una cosa bona o dolenta perquè ens ho mengem tot. Aleshores, com a professió està pràcticament morta, per mi. Tinc amics que treballen encara en premsa, però per una quarta part de sou. T’has de reinventar. Nosaltres, per exemple, proposem viatges fotogràfics pels racons del Japó.