Reportatge
Una punyera o un picotí
Francina Pons s’havia passat la infantesa entre farina –el pare era forner– i tot i que la vida professional la va dedicar a la justícia, els molins havien estat un punt d’atracció constant per a la seva imaginació. Finalment es va ficar entre la farina per fer-hi recerca.
Una punyera o un picotí
El molí de Tobira va ser un dels escenaris dels primers anys de Pons. A prop de casa, era lloc de pas freqüent i els moliners –l’Assumpció Font i el Marcel·lí Rossell– sovint li oferien un trosset de xocolata. El molí va funcionar fins al 1964 i va ser derruït el 1973: avui només queda per al record el nom del carrer, la Baixada del Molí. Ella, però, volia recuperar la memòria d’un lloc emblemàtic de la infància. Així que es va posar a rebuscar entre el paperam de l’Arxiu i la Biblioteca nacionals. “I com menys coses trobava més creixia el meu interès.” Tant que l’interès per recuperar el record d’una instal·lació va derivar en una recerca de vuit anys (ara ja en els passos finals) en els quals ha identificat, documentat i explicat les històries d’una seixantena de molins, els últims que van estar en funcionament. D’alguns, com el de Tobira, ha trobat rastre documental que situa el seu naixement el 1506 (de manera contrastada, perquè la data de construcció podria remuntar-se encara un parell de segles, segons altres papers).
És, considera Pons, “una part totalment desconeguda” del patrimoni andorrà, una part que ella, reflexiona, “potser sí que sempre he portat a dins”: el pare va portar el forn dels baixos de l’hotel Rosaleda durant vuit anys, abans de traslladar-se a la capital i obrir negoci.
Durant molt de temps la principal riquesa d’una casa andorrana era tenir camps per conrear, un molí per transformar el gra i un forn per coure el pa. És el que li va explicar un dels testimonis orals que ha arreplegat. Un dels que més li han aportat, Tonet de Cal Moixó d’Arinsal, “un enamorat” del seu molí, li’n va ensenyar el funcionament.
De la seixantena d’identificats, una vintena encara estan en peu, “en millor o pitjor situació”, i alguns són visitables: a banda de la mola de Cal Pal de la Cortinada, a Arinsal n’hi ha un parell i un altre a Canillo, el del Guillem a Encamp i a Ransol es poden veure tres més, tot i que no són visitables. Moltes de les construccions, explica la historiadora accidental, se les van endur els aiguats: els del 1937 van ser particularment greus perquè encara estaven en funcionament; els del 1982 van arrasar uns quants més. L’oblit amenaça un altre grapat, “perquè no se’ls ha atorgat cap interès”.
En les èpoques d’apogeu existia una diversitat de molins: el de la casa forta –la mola, se’n deia, dels particulars–, el que aixecava un grup de veïns per al seu servei, el petit molí que treballava per al poble i els comunals, propietat del quart d’Andorra l’un (el de Tobira) i de Sant Julià de Lòria l’altre. Unes instal·lacions perfectament regulades al contracte –la taba– que la parròquia establia amb el moliner que el llogava: “El moliner deurá tenir tots los dies el molí obert servint als que baigen à moldrer ab la major promptitud i llealtat possible”, establia un dels documents que incorpora Pons a la recerca (un treball que, confia, veurà publicat en format llibre). També quedava determinat a la taba el percentatge que es quedava el moliner i les mesures que s’hi feien servir: una punyera i un picotí.
Les moles van ser part crucial del paisatge en una Andorra de subsistència, on cada família depenia de produir tots els recursos per a la seva alimentació. Després la gent va començar a fer diners, recorda Pons, i coses com coure el pa van passar a les mans especialitzades dels forners. Els molins van caure en desús o es van utilitzar per fer pinso per al bestiar o com a força hidràulica. “Amb tot, ara hi ha gent interessada a conservar el seu patrimoni”, conclou Pons.