Patrimoni
L'esquelet del Rosaleda
Els arquitectes encarregats de la intervenció descobreixen l’ús intensiu de la volta catalana en la construcció d’Adolf Florensa
L'esquelet del Rosaleda
Ha estat una sorpresa només “a mitges”: l’equip encarregat de la rehabilitació del Rosaleda, que es convertirà en seu del ministeri de Cultura, s’ha trobat una profusió en l’ús de la volta catalana en les estructures ocultes de l’edifici signat per Adolf Florensa. Un sistema de construcció tradicional que entronca l’edifici encampadà amb l’arquitectura d’Antoni Gaudí o amb les més de mil voltes que Rafael Guastavino va deixar a Nova York, entre les quals l’emblemàtica Grand Central Station. “Sabíem que hi eren, perquè moltes estan a la vista, sobretot als soterranis, però d’altres estaven ocultes”, explica l’arquitecte Enric Dilmé, que codirigeix el projecte amb Xavier Orteu.
Moltes tornaran a ser tapades; d’altres, les de més grans dimensions, quedaran a la vista. “Es tracta de destacar aquestes tecnologies que formen part de la nostra història constructiva”, indica Dilmé. De fet, fins i tot se n’està construint una de nova, sobre el garatge, en la qual treballa un especialista, el mestre d’obra Salvador Gomis. “També és una manera de reivindicar tecnologies amb valors de bioconstrucció”, puntualitza l’arquitecte.
Origen incert
La tècnica emprada per Florensa deriva d’una tradició catalana de la qual no es té gaire clar l’origen però que s’havia emprat molt al segle XIV i que va agafar volada amb la industrialització; a mitjan segle passat perd la batalla davant el formigó armat, recorda Dilmé, que denomina aquest element constructiu amagat sota els revestiments membrana de maó de pla: una “sotil superfície conformada a partir de la unió de rajoles primes per la testa i el cantell”. Florensa va emprar la tècnica també per a escales i estructures verticals.
Gaudí en va ser un dels usuaris més habituals, per a les seves formes estranyes i estructures paraboloides. Guastavino va arribar a Nova York i la va patentar, “que és com patentar el pa amb tomàquet”, ironitza Dilmé. I Le Corbusier va intentar aplicar-la (demanant assessorament a Domènech Ecorsa, l’autor de la nau de Casal i Vall) però sense reeixir del tot. I a Andorra Ricard Bofill la va contemplar per al santuari de Meritxell, tot i que finalment va saltar del projecte. No obstant això, recorda Dilmé, és un element molt present a la construcció del país a l’època –des de les arcades de Guillemó fins al Park Hotel– però en molts casos roman ocult.
Estructures malmeses
Cert que, a banda de la sorpresa grata, també s’han trobat amb una situació menys simpàtica: les estructures de l’antic hotel estan més malmeses del previst. “D’un edifici no es pot fer una radiografia, així que tot i que amb les cates ja sabíem que s’hauria de reforçar, ens hem trobat que s’haurà de reforçar més o de forma diferent”, apunta Dilmé. Els antics propietaris fins i tot havien iniciat l’enderrocament i, en passar a mans del Govern –després d’un procés d’expropiació–, les estructures s’havien simplement estabilitzat, en espera de determinar l’ús del bastiment.
També s’han trobat altres situacions que entraven en les expectatives però no coneixien el punt exacte d’afectació: qüestions com l’abundant presència d’uralita, més enllà de la visible a simple vista i que ha de ser retirada per especialistes per tractar-se d’un material cancerigen.
Influirà en els terminis? Hi haurà “cert desfasament” respecte a la data d’acabament prevista (s’havia fixat el trasllat per al setembre del 2018), però encara no tenen calculat quin serà el probable retard o si es podrà evitar accelerant altres treballs. “En tot cas, les obres no són mai lineals i menys si parlem en edificis patrimonials com aquest i que han estat maltractats, víctimes d’una història desgraciada”, diu Dilmé.