reportatge
Un auditori emocionat aclama Rufus Wainwright
Diu Rufus Wainwright que el que més li interessa de la música occidental, quan funciona, és la que produeixen, sols, un home i el seu piano. Anit, al Centre de Congressos de la capital, va funcionar, en un recital colpidor que el públic li va agrair dempeus.
Un auditori emocionat aclama Rufus Wainwright
Al piano, en incursions a la guitarra en els temes més pop, a cappella. Wainwright, descendent d’una nissaga musical i etiquetat com “l’artista total” va agafar l’auditori al seu puny al principi del concert –l’últim de la 23a Temporada MoraBanc– i no el va deixar anar fins al final, a través dels hits del seu repertori –si de hits es pot parlar en el cas d’un home tan poc ortodox, que defuig el mainstream–, de les versions –inclosa, per descomptat l’Hallelujah de Leonard Cohen–, d’un dels sonets de Shakespeare que acaba de musicar i fins i tot d’un tema encara inèdit. Wainwright va sorprendre els que el coneixien menys i va entusiasmar els que ja estaven comprats. Des de Grey Gardens, amb la qual va obrir el recital fins a Poses, que va tancar la tanda de bisos. Hora i tres quarts de concert. Cert: l’aforament no es va omplir molt més enllà de la meitat, unes 500 butaques, però també cert que l’artista no va deixar un sol buit per omplir en els sentits del que l’escoltaven, especialment quan seia al piano.
“Mig francesos? marcians?”
Wainwright trepitjava Andorra per primer cop, va explicar al públic, i no tenia idea què esperar, va confessar: “mig francesos, mig espanyols, mig marcians?” Devia ser el que es preguntava mentre ahir a migdia –alguns se’l van creuar– passejava entre despistat i encuriosit per la plaça Guillemó. Confessió feta, es marcava un Vibrate acompa-nyant-se al piano amb una sola mà. I tornava a l’estranyesa: “Fa tres dies estava a Los Angeles, ahir a Venècia i avui aquí”, cosa que posa a qualsevol una mica Out of the Game, que és el tema que va atacar a continuació, lliscant després cap a d’altres dels coneguts del repertori: California, on la vida és la mort més llarga, o Art Teacher, en una interpretació brutal, que va superar amb escreix la versió enregistrada; com en altres, va alentir el pols de l’oient.
Enfant terrible en moltes ocasions –de la seva relació amb les drogues n’ha deixat constància en temes com Go or Go Ahead, que no va interpretar, llàstima–, va fer broma amb algunes crítiques proferides des d’instàncies vaticanes, i va recordar que a Itàlia el van batejar com a Rufus l’escandalós.
Wainwright expressa el que pensa. I’m Going to a Town va sonar profunda i decebuda: “estic tan cansat de tu, Amèrica”. Més de l’Amèrica de Trump, explicava fa pocs dies en una entrevista amb el Diari, on els drets dels homosexuals, de les dones, els drets humans, semblen anar enrere. Però ell, va assegurar, és un lluitador: ja ha estat en aquesta guerra i no li fa por tornar-hi.
Tornarà a Andorra? El temps ho dirà. De moment, queda fabular que la vida fos (aquí sí) un etern dia de la marmota i avui Wainwright tornarà a ser a l’escenari.
Un auditori emocionat aclama Rufus Wainwright