Daniel Tosi

“El músic no es pot quedar tancat, també ha de fer acció social”

Visitarà andorra dijous, al capdavant de l’orquestra simfònica Perpinyà-Mediterrani, per interpretar un repertori que recordi l’ambient del parís de la ‘belle époque’

“El músic no es pot quedar tancat, també ha de fer acció social”Fernando Galindo

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

Daniel Tosi (Perpinyà, 1953) dirigeix l’Orquestra Simfònica Perpinyà-Mediterrani, que dijous vinent actuarà a l’Auditori Nacional en el marc de la Saison Culturelle que organitza l’ambaixada de França. No és el primer cop que ve i, diu, tenia ganes “de tornar a Andorra, que tenim tan propera; a banda que aquí hi ha un aspecte d’expedició a la muntanya que ho fa molt interessant”.

Per què aquest repertori?

He volgut recuperar, a través d’aquests autors, aquella època del París de final del segle XIX, amb Fauré, Debussy o Ravel, però també amb compositors espa­nyols que venien, com Ricardo Vinyes i Manuel de Falla, i que feien un focus cultural realment interessant. Així, a través d’algunes petites obres volia recrear per al públic aquest ambient, aquella atmosfera. Amb temes com Pelléas et Mélisande, que va interessar multitud de poetes i músics. Finalment, hi havia la figura fascinant d’Albéniz, que va marxar a París tan interessat en tot el que hi havia passat abans seu: Liszt, Chopin... Vull recuperar aquest clima de canvi, una època tan interessant.

No és el primer cop que ve.

No, ja havia vingut, fa bastants anys, justament per fer un concert amb obres de Pablo Sarasate. I el meu fill, que és violinista, hi havia tocat. Aquest segon concert és una manera de continuar una mica el que vam començar en aquella ocasió, recordant aquella Belle Époque.

A la seva trajectòria va tenir responsabilitats polítiques, administratives: és suficient l’esforç que es fa per trobar nou públic?

Sí, s’ha d’estar motivat. No és suficient només ser un director d’orquestra o un intèrpret, també s’ha de conrear una visió social, desenvolupar relacions, polítiques o no, que ajudin a difondre la música, a desenvolupar-la. És molt important sentir-se compromès amb la vida pública i intentar acostar-se al màxim de públic. És fonamental anar a trobar la gent, esforçar-se per mostrar la música que fem, per qualsevol mitjà. S’ha de fer una acció social a banda de musical, i també a prop de la política: els has de fer comprendre que s’han de desenvolupar els conservatoris. No t’has de quedar sol, no es tracta simplement d’estar al teu espai tancat, component o dirigint; també has de bolcar-te socialment.

I donar als nous intèrprets la possibilitat de trobar el seu lloc, d’arribar també al públic, imaginem.

Per descomptat. Organitzem concursos de piano, i és important perquè permet als joves talents tocar. També a les temporades del conservatori i al festival [dirigeix el cicle Prospective 22e siècle] facilitem que els joves puguin tocar al costat d’intèrprets reconeguts. És una bella missió, aquesta de descobrir nous talents, i molt, molt important, també.

En el vessant de compositor: troba difícil poder mostrar les seves obres al públic? És a dir, som reticents a donar una oportunitat a la creació contemporània, a escoltar noves propostes?

Sí, de vegades la música contemporània té problemes, és cert. Però al meu festival, que es fa en una ciutat petita, trobo importantíssim d’acabar cada edició amb una obra de creació recent. Per exemple, hem estrenat una peça de l’autor català Xavier Benguerel, Cementiri marí, basada en el poema de Paul Verlaine. I el públic va veure el compositor venir, explicar la seva música, i es va preguntar com un home tan gran ha pogut compondre aquesta música.

Hi ha por de no entendre?

La gent necessita que se li expliqui la música com se li explica una obra de Picasso o de Matisse. I després, s’han de trobar temàtiques interessants, que no siguin banals. Tenim l’obligació d’oferir-los quelcom que els faci sortir amb la impressió que han après alguna cosa sobre la seva pròpia existència.

tracking