reportatge

Una Andorra de postal

El menhir del Serrat va ser robat als anys cinquanta i previsiblement l’única imatge que se’n conserva és la que figura a una postal, apunta Philippe Louviau, president de Philandorre. L’associació va inaugurar ahir una exposició al vestíbul del Consell General.

Una Andorra de postalEDUARD COMELLAS

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

L’associació de filatèlics –principalment francesos, però hi ha membres una mica d’arreu– celebra a Andorra els 40 anys d’existència. Una commemoració que es mou entre l’interès per mostrar les curiositats del valuós (en molts sentits) patrimoni que han arreplegat amb paciència i cert aire nostàlgic: la seva afició a penes té relleu generacional. Una afició a la qual, com en el cas de Louviau, s’han consagrat quasi en cos i ànima. “He viscut per això? Sí, la veritat és que una mica”, confessa, mentre es mou pels plafons instal·lats al vestíbul del Consell General, apuntant algunes de les petites joies i rareses que exhibeix la mostra, que es podrà veure fins al 23 de juny.

Més enllà de l’interès que puguin despertar (o no) els segells i les cartes postals, els plafons exhibeixen imatges del desenvolupament d’Andorra al llarg del segle passat. Del 1902 daten les primeres imatges que s’hi poden veure, signades per P. Olivier i entre les quals hi ha aquesta imatge del menhir, un monument megalític d’origen incert i del qual probablement aquesta sigui “l’única que es conserva”, apunta Louviau. Qui a continuació es dirigeix cap a un retrat, el del veguer francès Charles Romeu, en aquest cas signada per Guillem de Plandolit. Per què la destaca d’entre els centenars de la mostra? Per la importància del personatge, explica, i ensenya un altre dels rostres se-nyers per a la història del país –aquest present en multitud de postals–, el del bisbe Benlloch. De Plandolit, el filatèlic ensenya també una postal signada pel personatge i enviada cap a l’Argentina, una de les infinites que formaven part de la seva abundant correspondència.

Les postals reprodueixen també escenes de la vida quotidiana o de tradicions ja perdudes. Hi ha un tribunal de visura, de Thomas, del 1928, i una “colla d’esquiladors de chais” (sic) amb la feina ja ben enllestida, corresponent a 1926 i de la factoria La Maravilla.

Un apartat específic de l’exposició està dedicat a la maximofília, una afició molt poc coneguda pel públic profà en la matèria: es tracta de trobar la postal, el segell –i si pot ser per reblar el clau el mata-segells– que reprodueixin exactament la mateixa imatge, o en tot cas, una de molt similar. Aquí tenen mostres d’aquesta triple carambola molt cobejada pels aficionats. Alguna, amb una imatge de l’església de Santa Coloma feta per Valentí Claverol i datada el 1929.

Entre els segells, el “cop de cor” del col·leccionista se’n va cap a la sèrie Europa 1984, per una d’aquelles raons que poden semblar estranyes als profans però són tan apreciades pels col·leccionistes i que tenen a veure amb sèries fallides, amb errors d’impressió.

tracking