reportatge
La nit és dura... i ve l'Sdadv
Els empresaris de la nit van mantenir ahir la primera reunió amb els responsables de la societat d’autors. Hauran de pagar per la música que sona als locals, l’ambiental i pels concerts. Però la fórmula per facturar es perfila com la mare de tots els maldecaps.
La nit és dura... i ve l'Sdadv
ntenem que Andorra no pot ser l’únic país que no pagui drets d’autor”, reconeix Pere Ojeda, propietari de la discoteca Festa Andorra, un dels que ahir van assistir a la trobada –mitja dotzena d’empresaris– amb les responsables de la Societat de Gestió de Drets d’Autor i Drets Veïns (Sdadv). Reconeixement a banda, els problemes i dubtes que es generen són nombrosos. Per començar, quina és la fórmula per establir les tarifes, és a dir, per quin concepte: metres quadrats? Seria la idea inicial, també la que preveu la graella de tarifes inicialment establerta i publicada per l’Sdadv: per als bars de copes es fixaven uns preus de 80 euros mensuals per als locals de fins a 100 metres quadrats i de 120 euros per als més grans (en el cas de la música ambiental) i de 45 euros per cada concert que s’organitzi. En el cas de les discoteques, el preu publicat va de 250 a 700 euros al mes també en funció de la superfície. Unes tarifes inassumibles des del punt de vista dels empresaris i que, des de la mateixa Sdadv, donen per inaplicables. “La part bona és que ells estan oberts al diàleg, ens diuen que fem nosaltres la proposta, no ens han collat”, s’alleuja Ojeda.
“Entenem la urgència que hi ha pel fet que comencem a pagar pels drets, que és una exigència imposada des de fora, però cada local tenim una tipologia diferent i serà complicat posar-nos d’acord”, manifesta Toni Fernández (La Fada Ignorant), un altre dels presents. Per començar, aquesta fórmula del pagament per superfície deixa bastant a desitjar. “Potser hi ha un local que és gran però que no està funcionant, mentre que un altre de més petit genera més beneficis”, indica Ojeda. “I si no tens ambient què fas? Paga i calla?”
Una altra de les fórmules possibles és la d’establir el preu a pagar a l’Sdadv en funció de la facturació. Tampoc no agrada. “La veritat és que és un problema això d’haver de passar els teus números a gent externa”, diu Fernández.
A banda, hi ha tota una casuística: locals que sols obren en cap de setmana o sols en temporada, per exemple. És difícil trobar el comú denominador. “Jo crec que s’hauria de pactar una tarifa mínima, que no ens ofegui, perquè, en general, la nit és molt dura”, demana Fernández.
En el seu cas, a banda de la música ambiental, té una àmplia programació de concerts a la sala. “I tampoc no em poden demanar que pagui el mateix si genero dos-cents euros en una nit que qui factura una barbaritat”. No és el mateix, insisteix, portar un cantautor com Cere Vera que Justin Bieber, o un discjòquei. I promoure música en directe no deixa de ser, recorda, “donar-hi suport, que és el que volen els músics, jo asseguro que no m’estic enriquint”.
Ara són els empresaris, va explicar la coordinadora de l’Sdadv, Anna Ubach, els que han de preparar una oferta, que l’ens estudiarà i aprovarà si hi està d’acord. “Hi ha unes tarifes publicades, però nosaltres no volem imposar res, volem dialogar.”