Patrimoni
Alerta pels edificis ignorats
Velles Cases Andorranes es fixa en casa Piedro, de Ransol, i reclama un ús per a casa Rossell
Alerta pels edificis ignorats
L’associació Velles Cases Andorranes segueix amb la pacient tasca d’assenyalar allò que considera un desfici, un risc o una falta d’atenció cap al patrimoni històric, arquitectònic i artístic del país i ara alerta de l’estat en què es troba un vell immoble del poble de Ransol, casa Piedro, construïda el segle XVIII i actualment molt deteriorada, explica el president de l’entitat, Claude Benet. També afegeix el seu neguit al ja expressat per veïns de Pal al voltant de la construcció d’una nova urbanització. Es tem que un projecte d’envergadura pugui afectar els valors paisatgístics del nucli, que conserva, recorda, “una estètica única” al voltant de l’església de sant Climent de Pal, monument que, per cert, encara no compta amb perímetre de protecció més enllà dels vint metres a què es va rebaixar l’entorn cautelar amb la recent modificació de la Llei de patrimoni.
Benet alerta que “tot el que es faci allà canta necessàriament”, raó per la qual qualsevol projecte de construcció ha de ser molt curós. “Entenc que si el Col·legi d’Arquitectes signa un acord amb el ministeri de Medi Ambient per a la preservació del paisatge, vol dir que s’han de moure” i que no quedi en paper mullat. “És important preservar l’estètica del poble de Pal, amb l’església, les cases aixecades al seu voltant i aquesta particular ubicació a la falda de la muntanya”, insisteix. I la seva preocupació lliga amb la de veïns del lloc, inquiets ja per les obres de construcció d’un mur que ha de servir per sostenir el vial d’accés a la nova urbanització.
Velles Cases Andorranes es fixa en casa Piedro, un edifici que s’aixeca als afores del poble i que, considera, “té sens dubte un interès patrimonial” que cal considerar. No obstant això, es troba “inhabitada i no sabem ben bé en quin estat” de conservació. S’afegeix a una llista en què també figuren casa Ribot o l’hotel Casamanya, denuncia. I si en el cas de les primeres un dels problemes rau en el fet que són de propietat privada, hi ha un altre edifici que també els preocupa i que és de titularitat pública, casa Rossell d’Ordino, que va passar a mans de l’Estat fa més de vint anys en morir els últims propietaris sense hereus, i sense que des d’aleshores s’hi hagi decidit cap ús.
“Nosaltres som una associació petita que complim el que marquen els nostres estatuts” en el sentit de posar damunt de la taula els problemes que detecten pel que fa a la conservació del llegat patrimonial. Una tasca que des del ministeri de Cultura, apunta, no han entès: la resposta rebuda va ser que els enviessin les bases que regeixen la concessió dels ajuts a la rehabilitació. “És clar que no han entès de cap manera quina és la nostra missió”, recalca Benet. Confia, no obstant això, que amb la incorporació del nou coordinador de l’àrea de Patrimoni, Alfons Codina, “trobarem la manera de treballar-hi, tant en aquests temes com en d’altres”.
REPORTATGE
Exhumació imminent
El sergent Charles Peacock és un dels soldats americans que, presumiblement, es van deixar la vida en terres andorranes durant la Segona Guerra Mundial. A la zona del Port Dret i les Marrades Negres, ja prop de Soldeu, per ser enterrat al cementiri vell del poble. És, si més no, la hipòtesi fortament fonamentada que mantenen Claude Benet i historiadors nord-americans interessats que cap retall d’història no caigui en l’oblit. Des d’Andorra, Benet s’ha esforçat a dur a terme totes les gestions necessàries perquè els ossos enterrats a la fossa comuna del cementiri de Soldeu es poguessin exhumar i, amb les pertinents anàlisis d’ADN, confirmar si són o no les restes de l’aviador les que hi ha enterrades. Un camí difícil, on no ha trobat la complicitat de les autoritats, es plany. Però un camí al qual se li va obrir una porta inesperada: les obres d’ampliació del cementiri. “Ara ja no ens caldrà cap autorització”, assegura, després d’haver-se trobat amb la manca de col·laboració de la ministra de Cultura, Olga Gelabert, afirma, i d’haver consultat amb la policia, batlles i metge forense si l’obertura de la fossa arran de les obres li aplana el camí. Sembla ser que sí i que, a banda, serà qüestió de dies. “Només hem d’estar molt pendents, ens hem de moure ràpidament perquè no es destrueixin les restes”, diu.
Els morts a la muntanya
Al cementiri vell de Soldeu, recorda, només es podia enterrar la gent del poble. Amb una excepció: el permís que va atorgar el Consell General el 1914 perquè també hi trobessin repòs les persones finades a la muntanya. És una de les principals pistes que apunta la possibilitat que Peacock hagi estat en aquest lloc des de la mort, que la documentació i els testimonis permeten datar el 1943. A principi de la dècada del 1950, explica Benet, una delegació de l’exèrcit nord-americà es va desplaçar fins a Andorra per mirar de trobar el cos del soldat. “Van recórrer tota la muntanya però finalment no hi van trobar res.” Un altre dels indicis en què es basen els historiadors per localitzar el sergent és que al registre de defuncions de Canillo, i coincidint amb les dates en què hauria mort Peacock, apareix una inscripció que s’hi podria correspondre perfectament.
De moment, però, i mentre no es confirmi la hipòtesi, el sergent Peacock només consta per a l’exèrcit com a desaparegut en combat. Canviar aquesta consideració i resoldre els dubtes dels familiars depèn de les proves d’ADN.