Reportatge
Una obsessió molt dolça omple Escaldes
Diu Laurence Jenkell que de nena menjar caramels li estava absolutament vedat, només ho podia fer en moments robats i d’amagat. D’aquí va néixer una obsessió pels dolços i, de l’obsessió, l’escultura. Els seus ‘Bonbons’ ocupen avui Vivand i Art al Roc.
Setze escultures de la sèrie Bonbons Drapeau s’enfilen Carlemany amunt en una ruta que dirigeix fins a la part alta escaldenca i desemboca als peus d’Art al Roc, la sala d’exposicions del Govern, on el visitant es troba amb el caramel embolicat amb la bandera andorrana: és una peça feta exprés per a la mostra i que es quedarà aquí perquè ha estat adquirida –15.000 euros–, tot i que l’emplaçament definitiu possiblement sigui un altre, més concorregut, va reconèixer la ministra de Cultura, Olga Gelabert.
De moment, però, i fins que la mostra acabi –s’acomiadarà l’11 de setembre, un dilluns–, servirà per introduir el visitant en l’exposició a l’interior de l’antic CIAM. Allà Jenkell sorprèn amb un ampli ventall del que, parlant d’escultura, pot donar de si un article tan humil com un caramel: n’hi ha de fets en marbre de Carrara, en alumini, iridescents, un d’alat i convertit en Victòria de Samotràcia, i un conjunt realitzat en plexiglàs (el material predilecte de Jenkell) transparent d’on sorgeixen formes de dona. O que, situat amb la recuperada cascada del CIAM, ofereixen una visió un xic màgica i molt refrescant aquests dies de calor sufocant. Molt a dir amb un simple caramel. “I encara me’n queda molt”, adverteix l’escultora.
Com que un dels aspectes que Jenkell troba més atractius dels caramels és la torsió del paper que els envolta –“un gest potent”, i que ha convertit en signe d’identitat de la seva producció escultòrica–, l’ha aplicat sobre altres objectes: un frigorífic, un cubell d’escombraries, realitzats en alumini. “A ningú no ens agrada un estri com un cubell d’escombraries, la pol·lució, els materials en descomposició”, recorda. Ella va optar per convertir-lo en objecte artístic. Com la nevera, que aquí està present com “un símbol de la societat de consum, un recordatori del malbaratament de recursos”, explica.
Per completar el recorregut, uns quants robots. I això? Entronca també amb la infantesa de Jenkell i les maquetes que hi havia al graner de l’avi. “Volia fer alguna cosa lúdica i, al mateix temps, m’interessava també treballar en l’arquitectura i els robots tenen quelcom d’arquitectural”, construïts a partir de peces unides, apunta.
Jenkell va desembarcar a Andorra fa cosa d’un any per preparar aquesta mostra: conèixer la sala i el recorregut que farien les peces de la sèrie Bonbon Drapeau, una col·lecció que pertany a l’escultora mateixa i que ha viatjat al voltant del món i va estar exposada coincidint amb la cimera del G-20 a Canes el 2011.
Darrere la presència de l’escultora francesa al Principat hi ha Henri Périer, qui va ser comissari del pavelló andorrà a la Biennal de Venècia en dues edicions. Per què la volia presentar a Andorra? “Soc sensible a la bellesa i ella fa unes obres belles i potents, que són també sinceres”, argumenta. Amb una segona raó, hi afegeix: és una manera per a l’autora d’iniciar la campanya per conquerir un mercat més ampli, l’espanyol i, encara més, el que se li obre a l’Amèrica Llatina.
Una obsessió molt dolça omple Escaldes
Una obsessió molt dolça omple Escaldes