“Quan compres art, si ho fas amb sentiment, mai no perdràs diners”

Com l’entén, la feina de galerista?

El meu pare deia una cosa molt divertida: que és una professió liberal amb magatzem. Ens dediquem a comprar i vendre però hem de tenir coneixements. Com? A França hi ha l’escola del Louvre, que ensenya a fer d’antiquari; jo he après a fer de galerista escoltant el meu pare.

Com és d’important la part econòmica?

Home, s’han de fer números, has de calcular el que et costa i el que suposarà en vendre-la. Comprar un quadre és fer una inversió: si t’ha costat mil euros i la vens en 20 anys, has de veure el que aquells calés t’haurien donat al banc. I si es revaloritza o no el magatzem. És clar, hi ha coses que es posen de moda o no, tot és molt subjectiu. Així que has de fer una mica de comptes, però no gaires, perquè aleshores t’atabales. El que és bàsic és saber comprar.

I el vessant més romàntic però menys crematístic?

Ja, però oi que per caminar s’ha de posar sabates perquè no li facin mal els peus? Doncs l’economia tampoc no fa pas nosa. S’han de tenir fonaments, intuïció. Per exemple el Kahnweiler [el galerista de Roux] era un home que anava per a banquer i quan troba Picasso es fa galerista. I dura des del 1904 fins que es mor, a la dècada dels setanta.

Té un component d’aventura? Amb Roux, ens explica, va ensopegar de casualitat.

Sempre has de tenir la sort de cara. I fer coses, perquè si no et mous, no passa res. Amb el Roux estic content perquè repeteixo l’aventura del pare i l’oncle als setanta amb el Josep de Togores.

Més moments de sort?

Quan vaig saltar de la sala Gaspar, el novembre del 1991, un any després vaig obrir la nova galeria, a la plaça Letamendi, i amb una sola idea: que jo no aniria a buscar cap artista de la sala. I vaig tenir la gran ajuda de tots. Un va ser l’Igor Mitoraj, que sense saber si jo obriria em va dir “no faré res a Espanya que no sigui amb tu”. Una sort perquè la sortida de la sala Gaspar va ser de la nit al matí. També Alfaro, o Clavé, em van dir “el que et faci falta”.

Tornant a Roux. Expliqui’ns al públic que no el coneixíem per què hauríem d’anar a veure l’exposició? Què hi descobrirem?

Perquè ell tenia una forma de tractar els temes molt curiosa i peculiar. Plasma molt bé les idees, en aquella època dels anys vint. Està molt lligat als grans intel·lectuals d’entreguerres, com el Georges Bataille, gent lliurepensadora. O Sartre i una mica Camus, gent molt interessant en el trencament de la moralitat. Sort que França era una república, no com aquí, amb allò dels primers divendres de mes, passar el rosari i no sé què més.

I després, amb aquesta formació catòlica, vostè es va trobar amb els artistes que passaven per la galeria, de Picasso a Miró. Com ho païa?

Home, una sort; era jovenet i moltes coses no les entenia, però les vaig entendre més tard. Amb quinze anys parlar amb Man Ray. O Miró: sentir parlar de comunistes als anys cinquanta era inconcebible, i ells venien a casa i sopaven. La meva mare s’escrivia amb Malraux i un estiu em va portar, amb ell, durant les vacances, a París.

Xocava, amb l’educació tan constrenyida de l’època.

Bé, els meus pares no eren així. I vaig tenir la sort que la mare era de formació alemanya i em va portar al col·legi alemany que hi havia davant de casa, amb antics professors de l’època de la República. També, vaja, alguns falangistes i alguns nazis escapats. Vaig veure tot un caldo, aquí. El 1946 podies triar si anar a classe de religió, protestant o catòlica, o si eres agnòstic, jugar a futbol. I això vaig fer, fins que la directora va cridar la mare: “escolti, que jo pensava que eren una família creient”.

Amb tot el que m’explica: digui’ns a tots nosaltres què ens aporta, veure art?

Home, si no hi entra mai, mai no entendrà res. Si entra, sortirà emprenyat perquè no li ha agradat gens o encantada perquè li ha agradat molt. I si compra alguna cosa el galerista tirarà coets i vostè segur que se’n recordarà tota la vida. Si no entres al ball, mai no ballaràs.

També la gent corrent podem comprar?

Comencin per gastar cinc euros, en un cartell o un catàleg. Potser algun dia compraran una peça i s’hi quedaran enganxats. Algun cop he pensat posar una entrada simbòlica, una pesseta, per entrar a la galeria: crec que si la gent paga, es troba amb dret a demanar, i això és bo. Tot i que ara s’ha perdut el col·leccionista descobridor.

Tenim por a no saber què comprem.

En art si ho compres amb sentiment mai no perdràs diners, sempre és una bona inversió. La galeria és un negoci, però què és segur? També vaig comprar accions de Banca Catalana, tot i que algú em va avisar que allò no acabaria bé i vaig perdre quasi vuit milions de pessetes de l’any vuitanta-dos. Al pare li va passar quelcom de semblant, i amb aquestes dues cremades de mans, tant ell com jo tot ho hem invertit en art.