“Quan toco música excelsa em sento un privilegiat, toco el cel”

Què sentirem, dimecres?

A mi em feia molta il·lusió tocar un concert de Mozart, el 5è, que porta dos oboès i dues trompes, així com la Simfonia núm. 29 en la major, K 201, que la toco des de petit i sempre m’ha agradat molt i en tinc unes idees que m’agrada compartir amb l’ONCA. I ens faltava una peça contrastant, així que vaig pensar en Fratres, de l’estonià Arvo Pärt, que em va impressionar des del primer cop que la vaig sentir. És una obra escrita el 1977 i no originalment per a violí i orquestra, però es van fer versions per a tot tipus de formacions. Curiosament, i no ho buscàvem, les tres peces estan escrites en La major.

Per què l’impressiona ‘Fratres’?

És una obra molt molt inspirada, molt mística, que de principi a final està escrita en una sèrie de tres compassos, sobre la tonalitat de La major i fent petits moviments cap amunt i cap avall i sobre això, les variacions: els arpegis o la percussió, amb un ritme constant, un degoteig. És una obra que parla del destí, de l’eternitat, molt meditativa.

Es va enrolar amb 16 anys al Quartet Casals. Com va anar?

Bé, aleshores no tenia l’activitat que té ara, sinó que teníem tot el camí per fer, tots érem molt joves i el quartet no era una realitat, sinó una aposta, i calia picar molta pedra. Però rebíem recompenses que ens feien veure que teníem futur. Jo aleshores estava a l’escola Reina Sofía, encara, fent estudis superiors de violí, i quan vaig decidir que ens llençàvem de cap molta gent em va dir que estava boig. Sort que no en vaig fer cas, perquè ho tenia molt clar, de seguida vam notar que hi havia una energia molt especial.

Què ha propiciat que se’n sortissin tan bé, l’èxit d’avui?

Moltes coses. El talent del grup és fonamental, o no pots arribar massa lluny; però també la capacitat de treball i la disciplina. I per adobar-ho, que som molt democràtics, sempre respectem el company. Això ha estat la clau per conviure durant vint anys. També una mica de sort. Ens ho hem guanyat tot a pols però tampoc no hem tingut mala sort.

Com es gestionen els canvis, quan algú marxa?

Bé, nosaltres vam viure un parell de canvis de viola, però des de fa quinze anys ens mantenim els mateixos, i també és la gràcia de l’empremta artística que tenim ara. Hi ha quartets més vells que el nostre però que porten menys temps tocant les mateixes persones. És complicat, quan un marxa, trobar algú que s’integri bé en l’estètica del grup; però quan marxen dos o tres, aleshores ja queda poc de l’essència.

Deia un titular de premsa ‘El Quartet Casals toca el cel’, quan van gravar la integral dels quartets de Schubert. S’ha sentit mai així, tocant el cel?

[Riu]. Quan toco música excelsa, em sento un privilegiat. Haydn, Beethoven, Schubert o Bach, o Mozart. Aleshores sí hi ha moments únics, on es crea màgia. Però en el dia a dia no sento que toqui el cel.

Ara ha engegat un trio, el Ludwig Trio, per què?

Exacte. L’any 2009. A l’Arnau [el seu germà, també del quartet] i a mi ens agrada molt el trio amb piano, ens feia il·lusió abordar-lo un dia. Vam anar com a quartet a l’edició del 2008 del concurs de piano Paloma O’Shea i una de les concursants era Hyo-Sun-Lim i vam sentir una màgia molt especial tocant amb ella. Vam començar un projecte que era molt llaminer. A banda, si no toques fora del quartet també pot ser una mica angoixant: necessites influències, que corri l’aire.